Elegia: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
ampliació |
+ |
||
Línia 5:
En època medieval aquestes característiques temàtiques es mantingueren, però hom prescindí de la uniformitat mètrica ([[Boccaccio]] —''Elegia di Madonna Fiammetta,'' lament amorós en prosa— i [[Petrarca]]), que fou recuperada, tanmateix, durant el Renaixement ([[Garcilaso de la Vega]]), època en què hom troba elegies en llatí i en llengües modernes. Als ss XVI i XVII el metre es diversificà novament, i al s XVIII hom adaptà la mètrica clàssica a les diverses llengües modernes en què fou conreat el gènere ([[Klopstock]], [[Goethe]], [[Hölderlin]] i [[Coleridge]]). Amb el romanticisme el to elegíac i el líric en general arribaren a confondre's. Al s XX ha estat conreada —sobretot per part dels modernistes— l'elegia amorosa ([[Juan Ramón Jiménez]], [[D'Annunzio]]) i l'elegia fúnebre ([[Miguel Hernández]]). Sobre el text d'una elegia alguns compositors (Händel, Purcell, etc) escriviren música, i hom ha designat llurs composicions amb el nom d'elegia, el qual ha estat posteriorment aplicat a composicions musicals sense text, com la de [[Fauré]] per a violoncel i piano (opus 24) o la d'Elgar per a orquestra de corda (opus 58).
Als [[Països Catalans]], el gènere elegíac es desenvolupà durant l'edat mitjana sota les denominacions de plany, complanta o lamentació ([[Guillem de Berguedà]] al s XII, [[Guillem de Cervera]] al s XIII, [[Gabriel Ferrús]] al s XIV). Els anomenats ''planys de la Verge'', els més importants dels quals són els de Ramon Llull (finals del s XIII), tingueren una gran difusió fins al segle XV. L'elegia clàssica, determinada per la forma mètrica i no pel contingut, s'introduí a Catalunya a la fi del s XIV gràcies a la traducció de les ''Heroïdes'' d'Ovidi per [[Guillem Nicolau]]. Tanmateix, malgrat la progressiva influència dels clàssics, hom continuà conreant els planys d'estil medieval (''Complants a la lamentable presa de Constantinoble'', 1454). En la literatura moderna, cal destacar les ''Elegies'' de [[Joan Alcover]], incloses en ''Cap al tard'' (1909) —en general, moltes composicions dels autors de l'Escola Mallorquina presenten un acusat to elegíac—, l'''Elegia'' (1925), de [[Josep M. López-Picó]], i, sobretot, les ''Elegies de Bierville'' (1942), de [[Carles Riba]].
És un subgènere de la poesia lírica que en general inclou a tot poema de lament, encara que en el seu origen no era necessàriament així, com demostren les elegies dels poetes grecs arcaics. L'actitud elegíaca consisteix a lamentar qualsevol cosa que es perd: la il·lusió, la vida, el temps, un ésser estimat i un llarg etcètera. L'elegia funeral (també anomenada plant a l'[[Edat Mitja]]) adopta la forma d'un poema de dol per la mort d'un personatge públic o un ésser volgut, i no ha de confondre's amb l'epitafi, que són inscripcions enginyoses i lapidàries que s'inscrivien en els monuments funeraris, més emparentats amb l'epigrama, un altre gènere líric.
[[Categoria:Gèneres poètics]]
| |||