Cogito, ergo sum: diferència entre les revisions

 

Descartes no vol acceptar com a veritable res que no estigui absolutament comprovat (dubte metòdic), per fugir de possibles fonts d'error que s'acumulin en la construcció del saber. Per això comença a qüestionar tot el que l'envolta. Comença pels [[Sentit (percepció)|sentit]]s, que sovint proporcionen dades poc fiables ([[miratge]]s, il·lusions...) i continua per la raó: ha d'admetre la possibilitat racional que tot allò que pensa sigui mentida. Llavors s'adona que encara que dubti de tot, inclòs d'ell mateix, del seu [[raonament]] o del propi dubte, hi ha quelcom que roman: el subjecte que dubta. Si dubta, hi ha algú o alguna cosa que està dubtant (després ho identificarà amb el [[jo]]). D'això no pot dubtar, encara que sembli una paradoxa (és indubtable que algú està dubtant). Aquest algú que dubta, que pensa, existeix, aleshores formula el seu famós aforisme: "penso, llavors existeixo", pel qual demostra la realitat del subjecte com a primera veritat inqüestionable.

 

[[Categoria:Frases en llatí]]