Meditacions metafísiques: diferència entre les revisions

Les '''Meditacions Metafísiques''' és un dels llibres fonamentals del pensament de [[Descartes]], filòsof i [[científic]] del segle XVII preocupat pel [[mètode de la ciència]] i publicat l'any 1637.

 

Per això que considerarà com a fals, allò que no sigui evident que és cert. Així del primer que dubtarà serà del coneixement que li porporcionen els sentits per dues raons:

. Els sentits m'han enganyat diverses vegades i no és prudent refiar-se de qui ja ens ha enganyat anteriorment.

 

Però podria ser que existís un ésser que m'enganyés, un Geni Maligne que faci que jo consideri com a certa la Matemàtica quan és totalment falsa. És per això que cal dubtar també de la Matemàtica i la Lògica. La Hipòtesi del Geni Maligne està totalment relacionada amb el Pròleg d'Osiander al De Revolutionibus de Copèrnic. Amb la figura del geni maligne el que pretén fer Descartes és ridiculitzar la proposta d'Osiander al Pròleg del De Revolutionibus de Copèrnic, segons la qual el model de Copèrnic és una bona eina hipotètica i pràctica, però falsa. Així, Déu crea el món d'una forma però ens el mostra d'una altra, impossibilitant la ciència. Contra aquesta postura Descartes crea la figura del Déu enganyador, o Geni Maligne, ridiculitzada i refutada pel pensament cartesià.

 

Però, si existeix un Geni Maligne que m'enganya, és obvi que enganya a algú, si m'enganya, si dubto, si penso... existeixo. (Cogito ergo sum) Aquesta és la primera veritat indubtable a la que arriba Descartes. És el pilar que li permetrà construir la resta del pensament filosòfic, és el punt de suport que demanava [[Arquímedes]] per moure el món. L'existència del Jo és indubtable, ja que es tracta d'una veritat evident. Això no vol dir que jo existeixi per la raó que pensi, i que quan ja no pensi, no existiré. El Cogito no és la clau de l'existència, sinó de la consciència de l'existència. Jo no existeixo gràcies al Cogito, sinó que sé que existeixo gràcies al Cogito. Tot aquest Procés de dubte fins arribar a la veritat evident, és conegut com el Dubte Metòdic. Aquest dubte no és un dubte escèptic, ja que el que està pretenent Descartes des del principi és fonamentar la ciència, i, per fer-ho utilitza com a eina aquest dubte.

 

Ara bé, si jo trobo dins meu alguna idea que no hagi pogut sorgir de mi, hauré de concloure que existeix un altre ésser, i per tant serà possible sortir del [[solipsisme]] (només existeixo jo). Així troba que entenc per [[Déu]] un ésser etern, perfecte, infinit, i en canvi, jo no sóc ni etern, ni infinit, ni perfecte, i, per tant, és impossible que aquesta idea hagi sorgit de mi, i, per tant he de concloure que existeix un ésser etern, perfecte, fora de mi, al qual conec sota el nom de Déu. Aquesta és la primera demostració de l'existència de Déu. Descartes en té dues més:

* De l'engany d'un altre ésser. (Però si Déu em crea de tal forma que permet que un altre ésser m'enganyi, Ell és responsable indirecte de l'engany, i això és impossible ja que Déu no és enganyador).

* De l’experiència del propi objecte, que existeix, per tant hem d’acabar acceptant la sensibilitat com a font vàlida de coneixement

 

No hem de perdre de vista que Descartes és un científic que intenta fornamentar la Nova Ciència nascuda de la Revolució Científica de [[Copèrnic]]. Aquesta ciència té com a elements fonamentals precisament la Sensibilitat (l’observació) i la Matemàtica. Aquests dos principis són posats en dubte per Descartes amb la intenció de recuperar-los amb més força, i no amb la intenció de dubtar seriosament de la seva validesa. Quan Descartes comença dubtant de la Sensibilitat i de la Matemàtica, està dubtant precisament de les dues noves eines fonamentals de la ciència: l'observació empírica i la Matemàtica com a nova eina científica. Això ens mostra clarament que el dubte no és escèptic, sinó metòdic: Descartes no dubta per rebutjar, dubta per recuperar amb més força la validesa d'aquestes dues eines fonamentals per la ciència. Amb això queda recuperat tot allò que havia estat dubtat dins el procés de Dubte Metòdic. Ara bé, segons hem acabat afirmant, semblaria impossible l'error, i, en canvi, l'error es produeix. Descartes el justifica afirmant que l'error no es produeix per una manca del sistema de coneixement, sinó de la voluntat que fa que jo em precipiti a l'hora de considerar que ja conec, el que encara no conec prou bé, facilitant l'error.