Viquipèdia

Crítiques al liberalisme econòmic: diferència entre les revisions

Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
Línia 51:
 
==Crítiques de les aplicacions pràctiques==
Les crítiques següents s'adrecen a l'aplicació de decisions que s'emmarquen dilsdins elles liberalismepolítiques econòmiclegantdefinides elcom a seguidores del liberalisme econòmic. Aquestes decisions no constitueixen més que una aplicació parcial d'un projecte global; els liberals poden argumentar que els fracassos es deuen a què la resta del sistema econòmic, polític i social no apliquen plenament les regles del liberalisme econòmic.
 
===Crítiques econòmiques===
Una línia de crítica es refereix a la capacitat del liberalisme econòmic per generar elun desenvolupament estable i a llarg termini de les economies.
 
====Les crítiques lligades a les crisis econòmiques====
Una crítica del liberalisme econòmic clàssic se centra en el caràcter no regular del [[crerixementcreixement]] que es genera, degut a través de l'aparició periòdica de crisis econòmiques produïdes per un desequilibri entre l'oferta i la demanda. Aquest desequilibri és particularment atribuït a les decisions irracionals (entusiasme excessiu per a determinats tipus d'indústries per exemple, com per l'excés d'inversió en tecnologia de la informació a finals dels anys 1990) i a l'atomització de les decisions.
 
Els desequilibris produïts pel liberalisme econòmic poden ser estructurals, com la crisi de sobreproducció de [[crisi de 1929|1929]], tradicionalment atribuïda a una debilitat estructural del [[consum]], que s'hauria resolt estructuralment peramb l'establiment de mecanismes de redistribució de la riquesa abans, i especialment després, de la Segona Guerra Mundial [[estat de benestar]].
 
Els desequilibris produïts pel liberalisme econòmic poden ser de naturalesa conjuntural, consistint en un simple desequilibri temporal entre l'oferta i la demanda en tota l'economia o en un sector en particular. Per als crítics del liberalisme econòmic, la solució a aquestes crisis passa per una intervenció de l'Estat encap amunt ([[planificació]] o orientació de l'economia) o encap avall ([[política monetària expansiva o pressupostària per superar la crisi]], [[política social]] per esmorteir-ne els efectes.
 
Els liberals creuen, al contrari, que en un règim de llibertat econòmica, l'inici dels desequilibris es corregirien ràpidament pel lliure joc del mercat, i que aquests desequilibris no poden convertir-se en crisis més que si el govern intervé per evitar aquests ajustaments, per tal de protegir certs grups socials. Val a dir que tals teories no troben corroboració fàcil en el terreny de la realitat i confereixen al liberalisme un cert aspecte d'hipotesi no empírica.
 
====Crítica de l'especulació financera====
En evitar tot control sobre els mercats que no sigui per garantir-ne la seva existència (el sistema judicial, "polícia bursària", sistema de defensa dels drets de propietat ...), el liberalisme econòmic és acusat de deixar el camp lliure a certes formes d'[[especulació]] en els mercats, en particular en els financers.
 
Els crítics atribueixen a aquestes especulacions l'origen de certes crisis econòmiques (la [[Gran Depressió]] del 1929, la [[crisi econòmica asiàtica]] de 1997, la [[crisi econòmica argentina]] de 1998 ...) i la [[crisi financera de 2007-2008]].
 
El nordamericà [[James Tobin]], [[Premi Nobel d'Economia]], creu que són perjudicials els excessos quefinancers podenque afectarimpliquen l'especulació. Va suggerir gravar-los amb una [[Taxa Tobin|taxa]] per limitar els moviments especulatius repetitsreiterats, fent-los perdre el seu interés financer a curt termini. L'equilibri entre els beneficis i els desavantatges que tendria aquest impost es molt discutit, així com l'abast que tendria (0,01% en la primera proposta). Tobin mateix va reconsiderar la seva idea i és un adversari de la taxa que va prendre el seu nom de manera incorrecta.
 
De fet, l'especulació, que per definició es basa en una assumpció de [[riscos]], condueix a la riquesa o a la ruïna i la fallida dels implicats, com la [[crisi de les subprimes|crisi d'hipoteques d'alt risc]] n'ha proporcionat un exemple: els bancs que han invertit fortament en hipoteques d'alt risc hi perden, mentre que els que van invertir tenint en compte el col .lapse d'aquest mercat o que se n'han allunyat han guanyat. De tota manera aquesta consideració ''ingènua'' de l'especulació no pot deixar de banda els greus costos socials de tals pràctiques que, segons els crítics antiliberals, seria un element congènit a la lògica del sistema.
 
===Critica del retrocés delde políticla política===
El liberalisme econòmic privaria la política de mitjans d'acció i transformaria, així, la política en un pur annex del lliure mercat (perquè, si la política no ho faintervé, el mercat en cobrirà la necessitat i n'ocuparà el seu lloc). AixòAquesta és realment una crítica del liberalisme en general, ja que la disminució del poder polític, la seva limitació o fins i tot la desaparició completa defensada per alguns (com els [[llibertaris]]), són l'essència del liberalisme. Tanmateix la realitat demostra que l'Estat és imprescindible per garantir el funcionament del sistema liberal, fins i tot en les seves formes més extremes, i que el canvi que s'operaria seria més aviat dins l'àmbit de les polítiques concretes.
 
Alguns liberals, especialment els defensors de la [[teoria de les eleccions públiques]], reverteixiengiren aquesta opinió explicant que la capacitat de l'Estat per d'intervenir en els assumptes econòmics transforma la política en mercat. Segons ells, qualsevol possibilitat de regulació del mercat per l'Estat implica per als partits polítics un avantatge per vendre (a canvi de vots, per exemple), i pels agents econòmics una renda a comprar.
 
La idea liberal es basa en el principi del contracte entre parts lliures, que poden negociar i arribar a un comú acord pel joc de l'[[oferta i demanda|l'oferta i la demanda]]. Aquest sistema és, òbviament, més legítim que un sistema on una part imposa les seves opinions després d'una batalla (encara que només sigui electoral). En realitat, però, és gairebé impossible d'aconseguir que tota una població es posi d'acord en un moment donat per simple regateig, i és encara més difícil com més necessari és. La teoria de l'elecció pública ha de tenir en compte el problema de la legitimitat d'una elecció parcialment imposada.
 
En aquest àmbit, hi ha d'una banda i de l'altra una peticióqüestió de principiprincipis, que acondueix a una oposició irreductible i fins i tot a un complet malentès entre les dues posicions.
 
* La posició antiliberal o holista posa la font de tota legitimitat en la comunitat, que pot, per voluntat política, delegar una part a algunes persones en la forma d'una participació en els processos de decisió (consulta a través de diversos canals, dret de vot més o menys extès...). Una norma com la de la majoria sembla ser un compromís acceptable en democràcia, i en aquest context, perfectament legítim en totes les circumstàncies. La legitimitat de la política sempre és il limitada, només hi ha límits pràctics.
 
* La posició liberal posa la font de tota legitimitat en el sol l'individu. La persona pot, per conveniència i seguretat, alienar una part del seu poder alsa favor dels òrgans polítics, adherir-se a les normes de la comunitat, etc. Però la legitimitat política és només "derivada", inferior. Si, en la pràctica, és necessari que certes decisions s'imposin (el millor exemple és que les sentències judicials fan sempre una part descontenta), hi ha profunds principis que posen límits estrictes al que pot ser imposat, i per tant a la legitimitat dels poders polítics, fins al punt que fins i tot un vot unànime no pot tenir legitimitat si viola els drets naturals. En aquest context, cadascú fa el que vol del poder polític, alguns fins i tot proposen de permetre'l vendre o comprar...
 
Els crítics, hereus del Pare Henri Lacordaire, veuen en el liberalisme l'establiment de l'imperi del més ric, una forma de plutocràcia. Hi ha una diferència entre la plutocràcia i un mercat polític: en un mercat polític, els rics han de cedir una part de la seva fortuna als seus oponents (i no només als seus amics) per obtenir una decisió política d'acord amb els seus desitjos, cosa que no fan ni els plutòcrates ni els polítics gastant una fortuna en propaganda. Però les crítiques no consideren això com una diferència suficient: en la seva opinió en la qual el polític legítimamemnt ho pot tot, és obvi per a ells que la inversió política és la més rendible del món, i que els vencedors no tindran cap dificultat en recuperar la seva inversió, fent del mercat polític, un mal negoci per als venedors dels seus drets. Mentre que, en la la perspectiva liberal, aquest desviament no és possible, ja que el poder polític només pot fer el que li és específicament delegat.
 
===Crítiques socials===
Línia 153:
 
Els defensors del liberalisme econòmic, per la seva banda creuen que la qüestió del mediambient es té en compte en algunes teories econòmiques liberals. Una de les teories liberals del medi ambient -la ''0New Resource Economics'''- advoca per la [[privatització]] dels béns naturals, argumentant que la propietat privada es manté millor que els béns públics i que el preu és el millor regulador de l'escassetat de propietat. L'economista nord-americà F. L. Smith escrigué el 1992: "No es tracta de construir un món on, com voldrien els verds, els arbres i els animals tendrien drets, sinó d'una societat en la qual cada arbre i cada animal tendria un propietari i, per tant, un defensor <ref>F.L. Smith, ''Economie de marché et protection de l'environnement'', in M. Falque et G. Millière, ''Ecologie et Liberté, une autre approche de l'environnement'', 1992, Paris, Litec, collection Liberalia, pp. 237-279 cité sur [http://vertigo.revues.org/index3608.html#tocto1n2].</ref>
 
 
==Perspectiva històrica==
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/wiki/Crítiques_al_liberalisme_econòmic»