Ludologia: diferència entre les revisions

És la [[ciència]] que s'encarrega del plaer estètic i lúdic dels [[videojocs]] deixant de banda els seus components estructurals i formals (com els narratius o els [[audiovisual|audiovisuals]]). Com ciència és una ciència tova, no dura com les matemàtiques, i sees centra (-com etimològicament l'expressa)- en l'estudi dels [[jocs]]. La seva etimologia és una fusió del [[llatí]] ludus (joc) i del [[grec]] logotips (coneixement racional).

Entenem com videojoc a la combinació de les formes de representació audiovisual i la vessant cultural del joc. Aquest es compon per múltiples elements [[gràfic|gràfics]], [[visual|visuals]], [[narratiu|narratius]], que relacionen amb una proposta lúdica i participativa, de manera que l'experiència audiovisual es barreja amb un component lúdic i interactiu d'una forma específica i distinta a la d'altres formes audiovisuals com el [[cinema]] o la [[televisió]]. En aquest sentit, els videojocs, en els seus diferents formats i propostes, representen l'emergència d'un nou model de consumista i una forma cada vegada més present en la nostra societat d'ocupar el temps de lliure.

La ludologia analitza principalment la interacció entre el joc i els jugadors- des del punt de vista de les [[Ciències Socials]], la [[informàtica]] i les [[humanitats]]. Al voltant de 1997 comencen a desenvolupar-se els estudis ludològics enfocats directament sobre els videojocs, camp en el qual són dignes d'esment estudiosos com [[Jesper Juul]], [[Gonzalo Frasca]] i [[Espen Aarseth]], entre uns altres. A part de l'estudi dels videojocs (o 'jocs de computador', com es prefereix de vegades), la ludologia també ha estat entesa des d'un punt de vista pediàtric, pedagògic (en països com [[Mèxic]] i [[Cuba]]) i neurològic.

Un dels referents d'aquestos estudis és [[Susana Pajares]] que perteneix a l'Escola de[[ Dinamarca]]. El seu treball es centra en la eterna discussió de que tot el nou és una variant del vell, o que el vell exigeix necessàriament engendrar un nou que ho mati, i no hi ha altra possibilitat. Ella proposa tres fases:

# Desacreditació dels videojocs insistint en que la pantalla com assentament de la cultura de masses no competia en igualtat amb la [[civilització]] del llibre.

# Quan el videojoc va començar a mostrar-se com una amenaça mes seriosa i decidida, la guerra es portà a l'interior del terreny acadèmic. Ja no es tractava simplement de dipositar el joc al costat de la cultura popular, sinó que l'acadèmia tractaria de colonitzar aquest territori buscant convertir els jocs en una forma més de narració. La polèmica esclatà almenys una dècada enrere, amb l'aparició d'[[Internet]]. Encara avui seguim assistint a lluites cruels entre natarrologistes i les noves tendències ludologistes.

# A l'última fase ens trobem amb un interessant desplegament d'arguments i exemples que defensen l'especificitat dels videojocs en contra de qualsevol colonització narratològica. Segons els narratólegs, s'han d'emprar els jocs com mig per a narrar històries. Els ludòlegs responen que si no se'ls demana als [[escacs]] o al [[Scrable]] que relatin histories, tampoc s'ha de formular aquesta exigència als jocs digitals.