Dinoflagel·lats: diferència entre les revisions

| subdivision_ranks = [[Classe (biologia)|Classes]]

| subdivision =

}}

Els '''dinoflagel·lats''' (''Dinoflagellata'', del [[Grec modern|grec]] ''dinos'', girant i del [[llatí]], ''flagellum'', fuet) són un extens [[fílum]] d'[[alveolat]]s flagelats. La majoria de les espècies són unicel·lulars i formen part del [[plàncton]] marí, si bé n'hi ha d'aigües dolces i de colonials. Les seves poblacions es distribueixen en funció de la temperatura, la salinitat i la profunditat. Al voltant de la meitat dels dinoflagel·lats són [[fotosíntesi|fotosintètics]] i constitueixen el grup més gran d'[[algues]] [[eucariotes]] a part de les [[diatomea|diatomees]]. Com que són productors primaris, constitueixen una part important de la [[cadena alimentària]] aquàtica. Certes espècies fotosintètiques, les [[zooxantel·la|zooxantel·les]], són [[endosimbiosi|endosimbiòtiques]] d'animals ([[corall]], [[anèmona|anèmones]] i [[cloïsses]]) i eucariotes unicel·lulars marins, desenvolupant un important paper en la biologia dels [[escull de corall|esculls de corall]]. Altres dinoflagel·lats són depredadors d'altres eucariotes unicel·lulars i algunes formes són paràsites (vegeu per exemple, ''[[Oodinium]]'' i ''[[Pfiesteria]]''). Alguns dinoflagel·lats són responsables de les [[Marea roja|marees roges]], en les que sintetitzen potents [[toxines]].

 

El tret més característic dels dinoflagel·lats és la presència d'un solc transversal i un altre longitudinal, de cada un dels quals s'origina un [[flagel]], que proporciona als dinoflagel·lats uns moviments característics. Els dos flagels són dissimilars. Un d'ells, anomenat flagel longitudinal, s'estén cap enrere, mentre que l'altre forma un cercle lateral i és denominat flagel transversal. El flagel transversal proporciona la major part de la força que propulsa la cèl·lula i imparteix sovint un moviment giratori distintiu. El flagel longitudinal funciona principalment com a timó, encara que també produeix una certa força propulsora.

Els dinoflagel·lats tenen una coberta cel·lular complexa anomenada [[anfiesma]], integrada per [[vesícula|vesícules]] planes anomenades [[alvèol]]s. En algunes espècies, aquestes es recolzen en plaques de [[cel·lulosa]] entrellaçades que componen una espècie d'armadura anomenada [[teca]]. La teca pren diverses formes depenent de l'espècie i a vegades de l'etapa del dinoflagel·lat. En moltes espècies també es troben [[extrusoma|extrusomes]] fibroses. Tot això, junt amb altres detalls estructurals i genètics indica una relació propera entre els dinoflagel·lats, i els [[apicomplex]]os i [[ciliat]]s, que són designats col·lectivament [[alveolat]]s.

 

 

La cèl·lula dels dinoflagel·lats conté els orgànuls més comuns tals com el [[reticle endoplasmàtic]], l'[[aparell de Golgi]], els [[mitocondris]], grànuls de lípids i midó i [[vaquola|vaquoles]] endoplasmàtiques. A més, s'han trobat alguns orgànuls sensibles a la llum (els en permeten determinar la direcció e intensitat) i nuclis més grans del que és usual que contenen un nuclèol prominent. Molts disponen de [[tricocist]]s que disparen filaments mucilaginosos.

Els dinoflagel·lats tenen un [[nucli cel·lular|nucli]] de forma peculiar, denominat [[dinocarió]], en el qual els [[cromosomes]] es fixen a la [[membrana nuclear]]. Els cromosomes estan molt organitzats, estan mancats d'[[histona|histones]] i no presenten una [[interfase]] vertadera. Aquesta classe de nucli havia estat considerat com a una forma intermedia entre el [[nucleoide]] dels [[procariotes]] i les nuclis veritables dels [[eucariotes]], i va ser anomenat ''mesocarió'', però actualment es considera una forma avançada més que una de primitiva.

 

En la majoria dels dinoflagel·lats, el nucli és dinocarió durant tot el cicle vital. Són generalment [[haploide]]s i es reprodueixen sobretot per [[fissió binària]], però la reproducció sexual també es dóna. Aquesta té lloc per la fusió de dos individus per formar un [[zigot]], que pot seguir sent mòbil a la manera típica del dinoflagel·lat o formar un [[quist]] immòbil, que experimenta més endavant una [[meiosi]] per produir noves cèl·lules haploides.

 

Així per exemple, quan les condicions arriben a ser crítiques, generalment per falta d'aliment o per inexistència de llum, dos dinoflagel·lats es fusionen formant un [[planozigot]]. Aquest continua la seva mobilitat fins que després d'uns quinze dies perd els seus flagels. A continuació ve una etapa no molt diferent de la hibernació anomenada [[hipnozigot]]. La membrana s'expandeix obrint la teca, el protoplasma es contrau i es forma una nova teca més dura. Algunes vegades es formen fins i tot espines. El quist acabat de formar es diposita en el fons marí. Quan les condicions tornen a ser favorables, trenca la seva teca, passa per una etapa temporal anomenada [[planomeiocit]] i després retorna ràpidament a la forma dinoflagel·lada de principi del cicle.

 

 

Els dinoflagel·lats a vegades exploten en concentracions de més d'un milió de cèl·lules per mil·lilitre. Certes espècies produeixen [[neurotoxina|neurotoxines]] en tals quantitats que maten als peixos i s'acumulen en els animals filtradors, tals como els [[crustacis]], i així els tòxics poden afectar a la gent que se'ls menja, podent arribar a ser fatals. Aquest fenomen és la [[marea roja]], del color que la floració dóna a l'aigua. Alguns dinoflagel·lats sense color poden també formar floracions tòxiques, tals com elso ''[[Pfiesteria]]''. Cal tenir en compte que no totes les floracions de dinoflagel·lats són perilloses. Els parpellejos blavencs visibles a l'aigua de l'oceà per la nit són produïts sovint per les floracions de dinoflagel·lats [[bioluminescència|bioluminescents]], que emeten ràfegues curtes de llum quan són molestats. Les floracions es produeixen quan els dinoflagel·lats poden reproduir-se ràpidament a causa dels aliments abundants a l'aigua. Això ocorre quan l'home realitza emissions de [[fosfat]]s a l'oceà. Per tant, hi ha un gran interès en la biologia dels dinoflagel·lats per motivacions econòmiques i mèdiques.

 

A partir del període [[Triàsic]] es troben quists de dinoflagel·lats com a microfòssils, formant una part important de la microflora marina del [[Juràssic mitjà]], continuant durant el [[Cretaci]] i el [[Cenozoic]] fins a l'actualitat. Donat que certes espècies s'adapten a diferents condicions de l'aigua superficial, aquests fòssils es poden utilitzar per a reconstruir les condicions superficials oceàniques (Sluijs i cols., [[2005]]). ''[[Arpylorus]]'', del [[Silurià]] del nord de l'[[Àfrica]] va ser considerat un fòssil de dinoflagel·lat, però aquest palinomorf ara es considera part de la [[microfauna]]. És possible que alguns dels [[acritarc]]s paleozoics siguin realment dinoflagel·lats.

 

 

:Classe ''[[Dinophyceae]]'' (Bütschli, [[1885]]) Pascher, [[1914]]

:Classe ''[[Syndiniophyceae]]'' Loeblich III, [[1976]]

 

* Hoek, C. van den, Mann, D. G. and Jahns, H. M. (1995). ''Algae : An introduction to phycology'', Cambridge University Press, UK.

* Sluijs, A., Pross, J., Brinkhuis, H. (2005). From greenhouse to icehouse; organic-walled dinoflagellate cysts as paleoenvironmental indicators in the Paleogene. Earth-Science Reviews 68, 281-315.

 

{{wikispecies|Dinoflagellata}}

[[sk:Panciernatky]]

[[sr:Динофлагелате]]

[[tr:Ateşrengi algler]]

[[ur:دوامی سیاط]]