Diferència entre revisions de la pàgina «Pintura del Duocento»

m
cap resum d'edició
m (Pintura del Doecento mogut a Pintura del Duocento: Doecento --> Duocento)
m
[[Imatge:Pietro_Cavallini_001.jpg|thumb|254px|Pietro Cavallini. ''El JUDICI FINAL (detall)''. Pintura al fresc, vers 1293. Església de Santa Cecília in Transtevere, Roma]]
[[Imatge:Cimabue_033.jpg|thumb|254px|Cenni di Pepo dit Cimabue. ''MADONA IN MAESTA''. Pintura al tremp sobre taula, vers 1286. Església de la Trinità, actualment a la Galleria degli Uffizi, Florència]]
La '''Pintura del [[DoecentoDuocento]]''' va fondre les tradicions de l'[[art bizantí]] que fou la forma de pintar més estesa en l'[[Itàlia]] medieval, amb els primitius estils [[clássic]]s o [[Art paleocristiá|paleocristians]]. Aquesta evolució continua en la [[Pintura del Trecento]], amb les escoles [[escola florentina|florentina]] i [[escola senesa|senesa]], les quals dessenvolupen un nou llenguatge pictòric que finalment desemboca en el [[Renaixement]].
 
Els antecedents de la [[pintura al fresc]], a la [[Toscana]] del segle XIII, es troben en la pròpia evolució de les arts del dibuix i del color durant l’Alta [[Edat Mitjana]] a [[Itàlia]]. Les primeres llavors del que arribarà a ser un nou llenguatge pictòric es poden veure ja en els frescos i [[mosaic|mosaics]] de l’[[església]] de [[Sant Climent]] de [[Roma]] (vers [[1080]]), en els quals es manifesta la presència d’elements tant de la tradició [[clàssic|clàssica]] com de l'[[Art paleocristià]], malgrat el pes de l’artificialitat i rigidesa de l’art bizantí, omnipresents a tota la península. En els mateixos termes podem parlar dels mosaics de l’[[absis]] de [[Santa Maria in TranstevereTrastevere]] (vers [[1145]]) en relació a la majestuosa humanitat dels personatges que preludia ja els estils del [[segle XIII]].
 
Els mosaics de la [[Basílica]] de [[Sant Marc de Venèzia]] (segles [[Segle XI|XI]] a [[Segle XIV|XIV]]) són el més gran conjunt de l’estil bizantí d’Itàlia. Mestres [[mosaicista |mosaicistes]] locals culminaren una obra que fou iniciada per artesans orientals. En aquests mosaics s'aprecia una major llibertat de composició i uns forts accents paleocristians i [[romànic|romànics]] en l’elecció dels temes [[històric]]s o [[ètnia|ètnics]], molt propers a les [[escena|escenes]] [[quotidià|quotidianes]] presents en les [[escultura|escultures]] de les [[catedrals]]s, els quals es sobreposen als bizantins tant [[litúrgia|litúrgics]] com [[teològia|teològics]], de forma que permeten a la crítica, dir que a Sant Marc, '''els motius occidentals parlen amb llenguatge bizantí'''. És la ''''[[maniera greca]]'''' que regna en la pintura italiana durant tot el DuecentoDuocento.
 
L’avanç vers el nou llenguatge pictòric segueix a la Toscana, on les diverses tendències de la pintura es van concretar en l’activitat de les quatre escoles vinculades a les ciutat|ciutats de: [[Escola de Lucca|Lucca]], [[Escola de Pisa|Pisa]], [[Escola Senesa|Siena]] i [[Escola Florentina|Florència]], juntament amb la ciutat de Roma, que fou sempre el reducte més persistent de la tradició clàssica front a l’art bizantí.
388

modificacions