Discussió:Òstracon de Pontós: diferència entre les revisions

----

 

És un fragment d’[[àmfora]] ibèrica retallat en forma circular d’uns 7cm de diàmetre, que duu una inscripció en signari ibèric i en [[llengua ibèrica]]. Fou trobat al jaciment del Mas Castellar de [[Pontós]] en la campanya d’excavacions de 1976 junt amb d’altres peces semblants però anepigràfiques.

 

Segons l’excavadora A. Martin, el seu context arqueològic permet una datació en el segle III abans de l’era, tot i que segons Maluquer podriem recular la data a finals del segle IV.

 

 

L’epígraf consta de 33 signes repartits en 4 línies d’escriptura. Només quatre dels seus signes han presentat problemes d’interpretació. La distribució de les línies també ha motivat una discrepància entre dos dels seus estudiosos doncs Untermann va seguir un altre ordre de lectura diferent a l’adoptat per la lectura Maluquer (LM).

El darrer signe que presenta problemes de lectura és el primer de la quarta línia. És interpretat com BE en LM, com A en LU i com BI per Panosa. Ruiz i Solanes analitza cada tret del signe i en conclueix que es tracta d’un BE al qual li manca el darrer tret descendent, probablement per haver lliscat el punxó en el moment final de l’escriptura.

 

 

Les diferents lectures del text epigràfic quedarien doncs així :

 

 

 

Segons Untermann podria tractar-se d’una llista de noms de persones a les quals se’ls hagués encarregat quelcom, o be fossin racomanats per a alguna funció o potser condemnats a alguna sanció. En qualsevol cas tots els mots de la inscripció serien antropònims. Panosa i Domingo coincideix en aquesta hipòtesi.

Alhora ens fa notar que les diferències entre el text ibèric i l’èuscar no son de cap manera majors que les existents entre el català de les Homilíes d’Organyà i el català actual, malgrat els més de 2 200 anys que separen els primers contra els menys de 900 anys de les segones.

 

 

Segons Ruiz i Solanes i basant-se en d’altres epígrafs, aquesta petició de condemna no seria pas del tot real, és a dir, no es tractaria pas d’un cas real d’infanticidi, sinó d’una ficció ritual habitual en els carnavals ibèrics.

En defensa d’aquesta hipòtesi, Ruiz i Solanes addueix d’altres nombrosos epígrafs fins avui no interpretats, i que segons ell només es poden entendre sota l’òptica de les celebracions carnavalesques. L’epigrafia ibèrica, sinó en la seva totalitat al menys en la seva major part, tindria un caràcter festiu, cerimonial i carnavalesc, pràcticament lliure del culte a la personalitat que implica l’excés de noms de persona tan tìpic dels epígrafs romans.

 

 

Les tesis de Ruiz i Solanes han estat menystingudes pels principals iberistes acadèmics, els quals han rebutjat qualsevol discusió del tema. Les tesis d’aquest autor no gaudeixen de bon prestigi en l’opinió dominant en les nostres facultats, de manera que la major part de la seva obra ha restat inèdita, equiparada a la de tants bascoiberistes fantasiosos que exhibeixen metodologies poc o no gens rigoroses.

Si la traducció de Pio Beltran de l’epígraf de Llíria “Gudua Deizdea” (o be “Kutur Oisor” segons d’altres autors) com “La guerra, la crida”, va motivar tantes i tantes pàgines de controvèrsia, les interpretacions de Ruiz i Solanes, malgrat interessar textos de llargària considerablement major, no n’han motivat cap. Un silenci gairebé absolut ha planat sobre les seves propostes. Semblaria que existeixen susceptibilitats difícils de vèncer de part d’aquells que tan sovint han predicat les “diferències radicals” entre l’ibèric i l’èuscar i l’abundància d’antropònims en les inscripcions ibèriques.

 

 

Joan Maluquer de Motes i Nicolau “Nuevas inscripciones ibéricas en Cataluna” Pyrenae 12, Barcelona 1976, pp 183-186