I²C: diferència entre les revisions

'''I²C''' és un [[bus]] de comunicacions en sèrie. El seu nom ve d’''Inter-Integrated Circuit'' (Circuits Inter-Integrats). La versió 1.0 data de l’any 1992 i la versió 2.1 de l’any 2000, el seu dissenyador és Philips. La velocitat és de 100Kbits per segon en el mode estàndard, encara que també permet velocitats de 3.4 Mbit/s. És un bus molt usatutilitzat en la indústria, principalment per a comunicar microcontroladors i els seus perifèrics en sistemes integrats (Embedded Systems) i generalitzant més, per a comunicar circuits integrats entre si que normalment residixen en un mateix circuit imprès.

La principal característica d’I²C és que utilitza dos línies per a transmetre la informació: una per a les dades i per un altre el senyal de rellotge. També és necessària una tercera línia, però esta només és la referència (massa). Com solen comunicar-se circuits en una mateixa placa que compartixencomparteixen una mateixa massa esta tercera línia no sol ser necessària.

Les dos primeres línies són de [[drenador]] obert, per la qual cosa necessiten resistències de [[''pull-up]]''.

Els dispositius connectats al bus I²C tenen una direcció única per a cada ucadascú. També poden ser mestres o esclaus. El dispositiu mestre inicia la transferència de dades i a més genera el senyal de rellotge, però no cal que el mestre siga sempre el mateix dispositiu, esta característica se la poden anar passant els dispositius que tinguen eixa capacitat. Esta característica fa que al bus I²C se li denomine bus multimestre.