El contracte social: diferència entre les revisions

'''El contracte social o Principis del dret polític''' és una obra de [[filosofia política]] de [[Jean-Jacques Rousseau]] publicada el 1762. És coneguda per exposar amb claredat i força que l'única forma de poder polític legítima és el poder que troba el seu fonament en la voluntat del poble (o «[[voluntat general]]»). És sovint considerat com el principal inspirador de les idees de la [[Revolució Francesa]].

 

 

 

 

El ''Discurs sobre l'origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes'', aparegut el 1755 és el treball de Rousseau per respondre a la pregunta formulada per l'acadèmia de Dijon en 1753 «quin és l'origen de la desigualtat entre els homes i si és autoritzada per la llei natural?». La naturalesa de l'home abans que la Història i els tipus de societat l'alterin és per a Rousseau el mitjà de comparar i d'establir aquests diferents tipus d'organització. Rousseau defineix doncs l'estat salvatge, que no és un «estat salvatge» sinó una ficció filosòfica com a hipòtesi [[heurística]], un estat obtingut per abstracció sostraient el que la societat ha portat a l'home. Descriu llavors la manera que ha tingut l'home d'organitzar-se en societat, a partir de la pràctica de l'[[agricultura]] i del [[dret de propietat]] que se'n deriva necessàriament. El Discurs tracta de la legitimitat de les societats i dels tipus de poders, i exposa el que seran les fundacions polítiques del Contracte social.

 

 

En '''El Contracte social''', Rousseau estableix que una bona organització social rau sobre un pacte garantint la [[Igualtat social|igualtat]] i la [[llibertat]] entre els ciutadans. Aquest pacte es fa entre tots els participants, és a dir el conjunt dels ciutadans. En el [[pacte social]], cadascun renuncia a la seva llibertat natural per guanyar una llibertat civil. La [[sobirania]] popular és el principi fonamental del contracte social. La indivisibilitat d'aquesta sobirania és un altre principi fonamental, pel que cal comprendre que el poder del Sobirà no sabria estar dividit (Rousseau utilitza aquest terme per designar el poble sobirà) i no se'n pot separar per interès personal, ja que l'interès personal és contrari a la recerca de l'interès general, únic objectiu del contracte social. Aquest contracte social, Rousseau el veu com una resposta a l'estat salvatge en el qual regna la llei del més fort. Per a ell, la llei del més fort no pot ser un principi director d'una societat ja que és incompatible amb l'interès general, i per tant amb el contracte social: ''«El més fort no és mai prou fort per ser sempre l'amo, si no transforma la seva força en dret i l'obediència en deure.»''

Per a Rousseau, «el principi de la vida política és en l'autoritat sobirana», i tota divisió d'aquesta autoritat és perjudicial: «Totes les vegades que es creu veure la sobirania compartida, un s'equivoca; els drets que es prenen per parts d'aquesta sobirania li són tots subordinats, i suposen sempre voluntats supremes de les quals aquests drets no en fan més que l'execució.»

 

 

 

 

 

La introducció del '''llibre I''' és essencial ja que és on Rousseau defineix les finalitatss del Contracte Social: «Vull cercar si, en l'ordre civil, hi pot haver alguna regla d'administració legítima i segura (...) ». Rousseau es pregunta doncs en quines condicions el poder polític podrà ser legítim, és a dir un tipus de societat en la que l'home no serà alienat.

El dret de primer ocupant sobre un terreny, que no és un dret més que després de la creació del dret de propietat, depèn de diverses condicions: a què ningú no hi vivia anteriorment, què s'ocupa només la quantitat de terreny necessari, i què s'hi treballa. La propietat és aleshores limitada, i el pacte social permet una igualtat moral i legítima entre els homes. «El pacte fonamental substitueix [...] una igualtat moral i legítima que la naturalesa havia pogut fer de desigualtat física entre els homes, i que, podent ser desiguals en força o en geni, es fan tots iguals per convenció i dret».

 

 

'''Capítol I''' ''(«que la [[sobirania]] és inalienable»)'': Els principis establerts al primer llibre estableixen que les forces de l'Estat només poden ser dirigides per la [voluntat general] (l'acord dels interessos particulars) per tendir cap al bé comú. El sobirà, sent un col·lectiu, pot estar d'acord provisionalment amb la voluntat d'un home, però no sabria sotmetre's en la en el temps a la seva voluntat: no pot ser representat més que per ell mateix.

Una quarta llei, a banda tot i que molt important pot ser afegida: es tracta «dels hàbits, dels costums i sobretot de les opinions,» dedicada al legislador, garanteix les altres lleis.

 

 

'''Capítol I''' ''(Del govern en general)''

'''Capítol XVIII''' ''(Mitjans de prevenir les usurpacions del govern)''

 

 

'''Capítol I''' ''(que la voluntat general és indestructible)''

'''Capítol IX''' ''(Conclusió)''

 

 

L'estil, l'expressió, la [[retòrica]] del text són apassionants, contundents, eficaces, i permeten comprendre meravellosament, amb una mica d'atenció com recomana Rousseau, les seves idees noves i que poden semblar «contràries a les idees comunes». Una lliçó d'escriptura intemporal política i filosòfica, i com diria [[Boileau]], heus aquí la prova que «el que es concep bé s'enuncia clarament i les paraules per a l'afirmació arriben fàcilment».

 

 

 

 

 

És força poc conegut que la fórmula de Rousseau «L'obediència en la llei que és prescrita és la llibertat.» ''(Llibre I, Capítol 8)'', ha influenciat fortament la noció d'autonomia del subjecte a [[Kant]]. Roger Vernaux ''(Le vocabulaire de Kant, tome II, Paris, 1973, p. 224)'', escriu que «La doctrina kantiana significa interioritzar en la persona i per a la seva vida moral, la llibertat civil tal com Rousseau l'ha definit per a la vida social... » val la pena de subratllar-ho perquè [[Gellner]] a ''Nations et nationalismes'' considera que la noció d'autonomia aplicada als pobles o a les nacions, participa d'una mena d'importació del vocabulari de Kant a la política, mentre que, al contrari, és el pensament polític de Rousseau que Kant ha importat (legítimament d'altra banda) en la seva filosofia moral, en la [[Crítica de la raó pràctica]].

 

 

Rousseau proposa amb el contracte social reformar la societat en la que vivia: l'[[Antic Règim]] no permetia l'expressió lliure de la voluntat general ni la de la voluntat individual. ''El Contracte social'', comportant en part la [[Revolució Francesa]] (i sent una de les seves referències importants) permetrà l'expressió de la voluntat general però no la de la llibertat individual, que Rousseau ignora en aquest text, mentre que en feia una de les tesis principals de l'[[Émile]], que insisteix en la importància del desenvolupament individual i de l'obertura de les facultats naturals de cada individu: en allò aquests dos texts poden ser considerats com a complementaris.

 

 

 

 

 

* [[Teoria del Contracte social]]

* [[Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana]]

 

* ''[http://metalibri.wikidot.com/title:du-contrat-social Du contrat social]'' (MetaLibri)

* {{fr}} [http://classiques.uqac.ca/classiques/Rousseau_jj/contrat_social/contrat_social.html ''Du contrat social'' en ligne]

 

[[de:Vom Gesellschaftsvertrag oder Prinzipien des Staatsrechtes]]

[[es:El contrato social]]

[[fr:Du contrat social]]