Literatura franco-antillana: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
|||
Línia 14:
Pel que fa a la ''négritude'', fou impulsada per les revistes ''[[Volontés]]'' i ''[[Tropiques]]'', fundades pel martiniquès [[Aimé Césaire]] (1913-2008), autor dels poemes ''Cahiers d’un retour au pays natal'' (1943), ''Les armes miraculeuses'' (1946), ''Corps perdu'' (1950), ''Ferrements'' (1960) i ''Cadastre'' (1961), així com les obres de teatre ''Et les chiens sa tasaient'' (1956), ''La trágedie du roi Christophe'' (1963), ''Une saison au Congo'' (1966) i ''Une tempête'' (1969). El moviment s'afirma amb els poetes Albert Beville, més conegut com [[Paul Niger]] (1915-1962) autor dels contes ''Les Puissants'' (1959) i ''Les Grenouilles du Mont Kimbo'' (1964), [[Guy Tirolien]] (1917-1988) amb els poemes ''Prière d’un petit enfant negre'' (1947) i ''Balle d’or'' (1967); Michelle Lacrosil i Jacqueline Manicom, amb amb ''Mon examen de blanc'' (1972) i els poetes [[Georges Desportes]] (1921) autor de ''Sous l’oeil fixe du soleil'' (1969), ''Les marches souveranes'' (1956) i ''Sololoques pour mauvais rêves'' (1958), i Ellie Stephenson (amb ''Une flèche pour le pays a l’encan'', 1975).
En un altre extrem se situa el psiquiatra [[Frantz Fanon]] (1925-1961), mort prematurament, autor de ''Peaux noirs, masques blanches'' (1956) on afirma que la patologia de la por és social i causada per la situació social i la jerarquia social, així com la seva obra mestra ''Les damnés de la terre'' (1961), per la qual fou considerat l’ideòleg del [[Front Nacional d'Alliberament d'Algèria|FLN]] algerià i que influí en tots els revolucionaris dels seixanta, des de [[Malcolm X]] fins al [[Che Guevara]]. Per la seva part [[Edouard Glissant]] (1928), editor de la revista '?Acoma'' (1971-1973) ou difussor del concepte d’''antillanité'', tot afirmant que la comunitat antillana és malalta i que cal reapropiar-se del seu propi espai i història, concepte recollit en l’assaig ''Le discours antillais'' (1981), i els poemes ''Le sel noir'' (1960),'' Le sang rivé'' (1961), ''Les indes'' (1956), ''Miroirs'' (1954), ''Givres solitudes'' (1956), ''Le Lezarde''(1958), ''Malemont'' (1975) i la novel·la ''La case du commandeur'' (1978). .
La narració és més usada com a “crit de denúncia negre”, i prediquen l’antillanitat dins el [[Tercer Món]], com [[Leonard Sainville]] (1910-1977), autor d' ''Au fond du bourg'' (1964), ''Conteurs négre-africains'' (1963) i ''Dominique, nègre esclave'' (1951); [[Joseph Zobel]] (1925), qui pinta les plantacions de sucre amb ''Diab'là'' (1942), ''La rue Cases Nègres'' (1948), ''La fête a Paris'' (1953), ''Le soleil partage'' (1964), i ''Laghia de la mort'' (1946); [[Raphäel Tardon]] (1911-1966), amb ''Starkenfist'' (1947), ''Blau des îles'' (1946), ''la Caldeira'' (1949) i ''Christou poing'' (1950), d’influència francesa, [[René Maran]] (1887-1960) amb ''Batouala'' ([[Premi Goncourt]] 1921) on narra el retorn a Àfrica, ''Djouma, chien de brousse'' (1927) i ''
== Actualitat ==
| |||