Claudio Coello: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Pàgina nova, amb el contingut: «thumb|right|300px|''Triomf de Sant Agustí'', 1664, [[Museu del Prado]] '''Claudio Coello''' (Madrid, 1642 - [[Mad...».
 
Línia 6:
 
=== Elements barrocs en la seva pintura ===
El gust per elements decoratius com cortinatges, àngels, flors, columnes, etc. són les principals característiques del seu primer estil. El millor d'aquest moment són les pintures dels retaules del [[convent]] madrileny de Sant Plàcid, on ressalta la gegantina ''Anunciació'' de l'altar major. Encara es percep la influència italiana en una parella de llenços conservats al Prado, a la manera de sacres converses, una d'elles de [[1669]], demostra la capacitat del pintor per distribuir un gran nombre de figures i objectes en un espai notablement reduït. Dins d'aquest estil ressalta la ''Mare de Déu del Roser amb Santo Domingo'', conservat a la [[Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando]]. Per aquests anys també es dedica a la decoració mural a [[Toledo]] i Madrid, on ressalten obres al Vesturari de la [[catedralCatedral de Toledo]] i a la ''[[Casa de la FlecaPanadería]]'', a la Plaça Major de Madrid, entre d'altres.
 
Des de [[1675]] la seva tasca com a pintor de temes [[religió|religiosos]] és profusa, rebent un gran nombre d'encàrrecs, entre els quals destaquen els retaules de [[Torrejón de Ardoz]] ([[1667]]) , ''Sant Martí Pinario a Santiago'' ([[1681]]) i [[Ciempozuelos]] ([[1687]]). Per a aquest últim realitza ''Èxtasi de la Magdalena'', en el qual els colors adquireixen més vivesa que en les obres anteriors.
Línia 12:
Però on assoleix un dels seus punts culminants la pintura de Coello és en ''Santa Caterina'', realitzada el [[1683]]. Aquest mateix any és nomenat ''"pintor del Rei"'' i comença la decoració de la [[Església de la Manteria]], a [[Saragossa]], conclosa el 1686, on pinta al fresc les parets i voltes de l'església, comptant amb la col·laboració del seu antic deixeble [[Sebastián Muñoz]], recentment retornat d'Itàlia.
 
Conreà també el retrat, arribant en alguns casos una alçada digna de les seves millors contemporanis, per exemple el del cavaller santiaguista don [[JoanJuan de Alarcón]] té una vivacitat només comparable als millors de [[Juan Carreño de Miranda]]. El de [[Fernando de Valenzuela]], encara que no aconsegueix a la força expressiva que l'anterior, és un bon document històric. Però els dos més íntims són els de [[Nicolasa Manrique]] i el del pare Cabanillas, en els quals es manté dins de la tradició realista que iniciés [[Diego Rodríguez de Silva i Velázquez | Velázquez]]. Abunden també els retrats de la família reial com el de [[Carles II d'Espanya | Carles II]], especialment el conservat a l'Institut Staedel de Frankfurt, que és una mostra del seu gran cruesa retratista en presentar el monarca amb tots els símptomes de la seva degeneració. Per la seva despietat realisme és només comparable al de la''Adoració de la la Sagrada forma per Carles II'', de d'[[Monestir de El Escorial | El Escorial]]. Aquest quadre pel que representa i per les seves qualitats és el que ha fet immortal el pintor, si bé tota la seva obra es caracteritza per l'alt nivell assolit.
 
=== Últims anys ===