Mi major: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació
Cap resum de modificació
Línia 14:
'''Mi major''' (també '''MiM''' en la notació europea i '''E''' en la notació americana) és la [[tonalitat]] que té l'[[escala major]] a partir de la [[nota]] mi. Així, la seva escala està constituïda per les notes mi, fa#, sol#, la, si, do# i re#. La seva [[Armadura (música)|armadura]] té quatre [[sostingut]]s (fa, do, sol, re). El seu [[relatiu menor]] és la tonalitat de [[do sostingut menor]], i la tonalitat homònima és [[mi menor]].
[[Fitxer:Mi mayor escala.png|500px|center]]
 
Només dues de les 104 [[simfonia]] s de [[Joseph Haydn | Haydn]] estan en Mi major, les n º 12 i 29. Encara en el [[segle XIX]], les simfonies en aquesta tonalitat són rares, amb la [[Simfonia n º 7 (Bruckner) | Simfonia n º 7]] de [[Anton Bruckner | Bruckner]] com un dels pocs exemples. Dues simfonies que comencen en [[re menor]] i acaben en Mi Major són la [[Simfonia n º 1 (Havergal Brian) | Simfonia "Gòtica"]] de [[Havergal Brian]] i la [[Simfonia n º 4 (Nielsen ) | Simfonia n º 4]] de [[Carl Nielsen | Nielsen]]. La 4 ª de Mahler comença a [[Sol Major]] i acaba en Mi major.
 
A més, La meva més gran és la tonalitat del [[moviment]] final de la [[Simfonia Inacabada]] de [[Schubert]], la Simfonia n º 2 de [[Rachmaninov]], la [[Simfonia N º 4]] de [ [Mahler]] i la Simfonia n º 10 de [[Xostakóvitx]].
 
A considerar que és una tonalitat difícil per als [[instruments de vent]], acceptable per als [[instruments de corda]] de la [[orquestra simfònica]], i molt donada per a la [[guitarra]]. Si estan disponibles, els [[clarinet]] s a La haurien d'usar-se en lloc dels clarinets en Si bemoll, per als primers s'escriuria en [[Sol major]], mentre que per als darrers seria en [[Fa sostingut major] ] o [[Sol bemoll major]].
 
Scriabin la va considerar la més pura de les tonalitats, i la va elegir per representar el color blanc en [[sinestèsia]].
 
{{Cercle de quintes}}