|
[[Fitxer:Descartes_Discours_de_la_Methode.jpg|thumb|200px|Discurs del mètode]]
El '''Discurs del Mètode''' és la principal obra del [[filosofia|filòsof]] [[René Descartes]] i es considera una obra fonamental de la [[filosofia]] occidental amb implicacions al desenvolupament de la filosofia i de la ciència.
Es va publicar de forma anònima a [[Leiden]] ([[República de les Set Províncies Unides]]), l'any [[1637]]. Consistia, en realitat, en el pròleg de tres assajos: ''Diòptrica'', ''Meteoros'' i ''Geometria''; agrupats sota el títol conjunt d'''Assaigs filosòfics''.
Descartes va titular aquesta obra ''Discurs del mètode'' amb una finalitat molt precisa. En una carta que dirigí a [[Marin Mersenne]] li va explicar que l'havia titulat ''Discurs'' en lloc de ''Tractat'' per mostrar que no tenia intenció d'ensenyar, sinó de parlar. Amb això Descartes intenta allunyar-se de qualsevol problema que pugui sorgir amb els seus coetanis per les idees que conté aquesta obra i a més a més escapa d'una possible condemna eclesiàstica com li havia passat poc abans a [[Galileu]] amb les seves idees, les quals Descartes no considerava del tot encertades.
== Síntesi de l'obra ==
El propi René Descartes, com apareix al prefaci, divideix el seu Discurs en sis parts:
=== Primera part ===
Constitueix una autobiografia intel·lectual en la qual Descartes posa en dubte tots els coneixements apresos al llarg de la seva educació. En aquesta primera part René proposa un nou mètode per arribar a un saber que sigui segur. Al mateix temps realitza una dura crítica a les ciències i a la filosofia [[escolàstica]] del seu temps. Després d'aquesta crítica admet que només les [[matemàtiques]] i el coneixement d'altra gent, mitjançant els viatges, ofereixen un saber segur, però Descartes acaba també criticant els viatges degut a les contradiccions existents entre pobles que no li permeten arribar a descobrir la [[veritat]]. Conclou dient que la única forma de trobar la veritat està en un mateix.
=== Segona part ===
Al principi d'aquesta segona part ens parla d'una habitació d'hivern on junt amb una estufa va disposar de la tranquil·litat necessària per començar a elaborar el seu mètode. Tot seguit senyala que les ciències, al haver estat realitzades per diversos autors, cada un amb la seva pròpia opinió, no són portadores d'un vertader saber. Proposa renunciar a aquesta diversitat d'opinions que ens han estat ensenyades i en el seu lloc escollir-ne d'altres amb la pròpia raó. Descartes aclareix que aquesta reforma no està encaminada a reformar l'ensenyança oficial, ni l'ordre social, sinó que només exposa la manera segons la qual ell ha portat a terme una reforma del seu propi [[pensament]]. Un cop aclarit això, pren la radical decisió de dubtar de forma metòdica i provisional de tot el que l'envolta. A continuació exposa d'una forma molt breu els fonaments del seu nou mètode, els quals ha trobat en la [[lògica]], en l'[[Anàlisi matemàtica|anàlisi]] geomètric i en l'[[àlgebra]]. Aquest fonaments són aquestes quatre regles:
[[Fitxer:Pensament.jpg|thumb|600px|Quatre fonaments del Mètode de Descartes]]
# La primera consisteix en no admetre mai res com a vertader sense haver conegut amb evidència que així és.
# La segona, consisteix en dividir cada una de les dificultats a examinar en tantes parts com sigui possible i necessari per a una millor solució.
# La tercera, consisteix en conduir amb ordre els propis pensaments, començant pels objectes més simples i fàcils de conèixer, per ascendir mica a mica, gradualment, fins al coneixement dels més complexes.
# I la quarta, consisteix en fer enumeracions tant completes i revisions tant àmplies, que s'arribi a estar segur de no haver omès res.
Formulades aquestes regles Descartes les va aplicar a les [[matemàtiques]], per ser considerades l'objecte més simple i clar. Gràcies a aquesta aplicació va adaptar el [[càlcul]] algebraic i l'anàlisi a la solució de problemes. Va concebre aleshores el projecte filosòfic de fonamentar la ciència en general.
=== Tercera part ===
Descartes havia establert a la segona part el [[dubte]] metòdic per poder arribar a la [[veritat]], però a la tercera part explica que, mentre es dedicava a estudiar això, havia de crear una [[moral]] provisional que regís la seva vida. Aquesta moral provisional tenia una sèrie de màximes:
# La primera consistia en obeir les lleis i els costums del seu país, conservar la religió i guiar-se per les opinions més moderades.
# La segona consistia en ser el més ferm i decidit possible en les accions i en seguir les opinions més dubtoses com si haguessin estat vertaderes.
# La tercera consistia en canviar els propis desitjos abans que l'ordre del món. Afirma que res excepte els pensaments estan completament en el nostre poder.
Com a conclusió a la seva moral provisional el primer pensador modern decideix dedicar tota la seva vida a cultivar la [[raó]] i a avançar en el coneixement mitjançant l'ús del seu mètode. Per posar en pràctica el mètode, Descartes decideix posar-se a viatjar i a conversar amb gent. Durant nou anys porta a terme aquesta feina, malgrat que durant aquest temps avança molt en el coneixement de la veritat no aconsegueix trobar els fonaments d'una filosofia "més certa que la vulgar". Per realitzar aquesta nova filosofia es dirigeix a [[Províncies Unides|Països Baixos]] on la [[Guerra dels Trenta Anys]] li ofereix el marc ideal per porta a terme aquesta feina.
=== Quarta part ===
La quarta part és el capítol central del ''Discurs del mètode'' i en ell Descartes crea una nova filosofia seguint les regles del mètode exposat a la segona part.
El primer que fa és posar en pràctica el dubte metòdic, això és, dubtar de tot l'existent, la qual cosa el porta al primer principi de la seva filosofia: '''''cogito, ergo sum''''' (''penso, aleshores existeixo'') ja que mentre pensa que tot és fals és absolutament necessari que ell pensi i, per tant, és quelcom i existeix.
A partir d'aquest primer principi Descartes estableix l'existència de [[Déu]]. El primer argument que dóna per justificar l'existència de Déu és que si tenim consciència de què la nostra naturalesa és imperfecte és perquè sabem en què consisteix la naturalesa perfecte.
El segon argument parteix de la nostra pròpia imperfecció, ja que si nosaltres que coneixem el que és perfecte ens haguéssim creat a nosaltres mateixos ens hauríem fet perfectes. Per tant es requereix un creador del nostre ser, que té en sí aquestes perfeccions, Déu, del qual depèn tot i sense el qual res podria existir.
L'últim argument que dóna per justificar l'existència de Déu és que Déu, entès com la perfecció, és el més gran que es pot arribar a imaginar. Déu ha d'existir -"argument ontològic" de Sant Anselm- ja que sinó, podria pensar-se en quelcom més perfecte i aleshores, això seria Déu.
L'existència de Déu alhora ens mostra l'existència del món ja que si Déu al ser infinitament bo i vertader no pot permetre que ens enganyem al creure que el món no existeix, és així com Déu ens garanteix l'evidència de les nostres idees.
Però Descartes, al final, tot i tenint en compte el que ha dit, afirma que '''és el nostre deure i no el de Déu, alliberar-nos de les il·lusions i evitar els errors.'''
=== Cinquena part ===
En aquest capítol explica breument el contingut de ''Le monde''. Aborda l'explicació de la formació del món organitzant-lo al voltant del problema de la '''llum''': el [[sol]] la produeix, els cels la transmeten, la [[terra]] i els [[planetes]] la reflecteixen, i l'[[home]] n'és el seu espectador.
Després d'això estableix les principals funcions de l'ésser viu. Sosté que el [[cor]] es dilata i es contrau degut a la calor que emet i que gràcies a això els "esperits animals" són transportats a diversos òrgans.
Per acabar, Descartes prova la distinció de l'home enfront els animals perquè els homes necessiten de pensament o [[ànima]] racional. Afirma que l'organisme dels animals és només una complexa màquina automàtica. Demostra que els animals no tenen ànima i que l'ànima de l'home és independent del cos i inmortal. No deixa de ser interessant senyalar, referent a això, que part de la societat del seu temps martiritzava als animals domèstics, argumentant que els seus crits no eren mostres de dolor, sinó reaccions materials i mecàniques.
=== Sisena part ===
En aquest últim capítol Descartes estableix una sèrie de reflexions sobre l'abast de l'investigació científica i fins i tot es qüestions la publicació de les seves investigacions sospesant les raons a favor i en contra. Així, en primer lloc, el progrés de la ciència reporta múltiples beneficis materials i morals. En segon lloc, el progrés científica necessita la comunicació de les experiències d'altres persones.
D'altra banda, Descartes és rebec envers la publicació de les seves investigacions, perquè aquestes poden veure's mesclades en grans controvèrsies amb l'esperit religiós desprès pels teòlegs de l'època, que el portarien a desaprofitar el seu temps.
Totes aquestes raons porten a Descartes a publicar només el ''Discurs del mètode'' i els assaigs que l'acompanyen. Ja, al final de l'obra, afirma que es va a consagrar a la [[medicina]] i de nou afirma que no vol ser important al món, per poder així dedicar-se a l'estudi sense obstacles i sense distraccions.
<s></s>
== Veure també ==
* [[Racionalisme]]
* [[Meditacions Metafísiques]]
== Enllaços externs ==
* [http://www.alcoberro.info/planes/descartes.htm Dossier ''Descartes'' al web del Dr. Ramon Alcoberro]
* [http://www.xtec.cat/~mramon/descartes/DESCARTES%20la%20filosofia%20del%20cogito.swf Power-point sobre ''Descartes'' a cura de Manel Ramon]
* [http://www.slideshare.net/AnnaGirona/ren-descartes Power-point sobre ''Descartes'' a cura d'Anna Sarsanedas]
== Bibliografia ==
* DESCARTES, R.: ''Discurso del método''; estudio preliminar, traducción y notas de BELLO REGUERA, E.; ed. TECNOS, Madrid, 2003.
* DESCARTES, R. ''Discurso del Método''; Trad., Cronología, Bibliografía y Notas de Jorge Aurelio Díaz A. Grupo Editorial Norma, Colección Cara y Cruz. Santa Fé de Bogotá, 1992.
* DESCARTES, R.: ''Discurso del método''; traducción de ARNAU GRAS, H.; ed, Alambra, Madrid, 1987.
* GARCIA BORRÓN, J. C.: "''Descartes", en Los grandes pensadores''; vol.21, ed. Sarpe, Madrid, 1984.
* RODIS-LEWIS, G.: ''Descartes biografía''; traducción SANCHO, I.; ed. Península, Barcelona 1996.
* DOMINGUEZ ORTIZ, A.: ''Historia Universal, III Edad Moderna'', ed. Vicens Vives, Barcelona, 1983.
* FERRATER MORA: ''Diccionario de filosofía abreviado''; ed. Barcelona: Edhasa, 1985.
* ABBAGNANO, N.: ''Historia de la filosofía'', vol. 2, ed. Hora, Barcelona, 1982, pp. 163-184.
* CHAUNU, P.: ''La civilización de la Europa clásica''; traducción de SÁNCHEZ DE ALEU, D., ed. Juventud, Barcelona, 1976.
* BERMUDO, J. M. y otros: ''Los filósofos y sus filosofías'', vol. 2, VICENS Universidad, Barcelona, 1983, pp. 23-66.
* VILLACAMPA, V.: ''CRISOL Enciclopedia Universal Carroggio'', vol. Historia Universal, ed. Carroggio, S.A. de Ediciones, 1999, pp. 68-100.
* ARÓSTEGUI SANCHEZ, J.; RISQUES CORBELLA, M. y otros: ''CRISOL Historia''; ed. Vicens Vives, 2004, pp. 86-109.
{{ORDENA:Discurs Del Metode}} <!--ORDENA generat per bot-->
{{Portal|Filosofia}}
[[Categoria:Obres de filosofia]]
[[cs:Rozprava o metodě]]
[[de:Discours de la méthode]]
[[en:Discourse on the Method]]
[[es:Discurso del método]]
[[fa:گفتار در روش]]
[[fi:Metodin esitys]]
[[fr:Discours de la méthode]]
[[id:Discourse on the Method]]
[[is:Orðræða um aðferð]]
[[it:Discorso sul metodo]]
[[ja:方法序説]]
[[ko:방법서설]]
[[nl:Verhandeling over de methode]]
[[oc:Discors del Metòde]]
[[pcd:Discours de la méthode]]
[[pl:Rozprawa o metodzie]]
[[pt:Discurso sobre o Método]]
[[ru:Рассуждение о методе]]
[[sl:Razprava o metodi]]
[[wa:Discours de la méthode (live)]]
[[zh:方法论]]
| 