Diferència entre revisions de la pàgina «XVI Concili de Toledo»

m
cap resum d'edició
m (Bot: substitució automàtica de text (- mai mes + mai més , - sí mateix + si mateix, -<li> +#, -</li> + , - nomes + només , - una web + un web , -<p> +</br>, - sultans + soldans , - sultanat + soldanat, -, doncs +, car , - fixe + fix , - se)
m
El '''XVI Concili de Toledo''' fou una reunió general dels bisbes de les provinciesprovíncies del [[Regne de Toledo]] convocada pel rei [[Ègica]] l'any [[683687]].
 
S'inaugurà a l'Església dels Sants Apòstols l' [[11 de maig]] del any ([[688]]). Van assistir seixanta-sis bisbes (inclosos els metropolitans) vuit abats, tres dignataris catedralicis, i vint-i-sis alts funcionaris palatins. El Concili va confirmar la posició teològica de [[Julià de Toledo]] en el tema conegut per "les dues Voluntats" de Crist al que es van dedicar disset [[Cànon (religió)|cànon]]s.
Després de la rebe·lió del metropolità Sisbert i el comte palatí [[Suniefred]] el rei va convocar el Concili, que s'inaugurà el [[25 d'abril]] i va concloure el [[2 de maig]] de [[693]] a l'Església dels Sants Apòstols, amb assistència de seixanta-dos bisbes (els bisbes de la Narbonense no van poder assistir a causa d'una epidèmia que assolava la província), cinc abats i sis comtes palatins.
 
Però la principal raó del Concili era una qüestió que el rei volia plantejar. El seu sogre el difunt rei le havia concedit la mà de Kíksilo exigint-li un jurament de protegir als membres de la família reial. Abans de morir [[Ervigi]] li havia exigit també jurar que no denegaria la justícia al poble (probablement Ervigi mai li va exigir tal jurament). Ègica declarava que els dos juraments eren incompatibles i contradictoris, car per concedir justícia i reparar l'opressió que l'anterior rei havia infligit al poble i retornar els béns confiscats a aquelles persones condemnades injustament, havia de perjudicar a els fills de Ervigi (que segurament posseïen per llegat les possessions confiscades als enemics del monarca mort). Per tant sol·licitava ser alliberat d'un dels dos juraments i deixava clar que desitjava ser alliberat de la protecció a la família de Ervigi (per a això hauria inventat l'altre jurament) malgrat que pertanyia a ella (sens dubte no es portava bé amb el seu cunyats). També sol·licitava que es revoqués el cànon que prohibia castigar als membres de la família de Ervigi. Els bisbes, que no podien negar-se a la voluntat del rei, van haver de reconèixer que l'interès públic era més important que el d'una sola família, però van intentar preservar en la mesura del possible a la família de Ervigi (al qual el clero tant devia), i van dictaminar que la família també formava part del poble i que també se li havia de fer justícia. Quant a la revocació del cànon, es va declarar que no calia, car la família de Ervigi podia ser castigada si algun d'ells era jutjat i resultava culpable d'algun delicte.
En el seu escrit al Concili el rei va fer referència als molts que van trair la seva confiança i va demanar que tot funcionari palatí (tal havia de ser el càrrec de Suniefred) que conspirés per assassinar al rei o arruïnar als gots, o que instigués una rebel·lió, seria destituït (sort en la qual le imitarien els seus descendents, segurament per evitar que actuessin els llaços de sang), passaria a ser esclau del tresor i se li confiscarien els béns. Els bisbes van secularitzar a Sisebert que a més va ser excomunicat, i se li va prohibir rebre la comunió fins als seus últims moments, llevat que abans obtingués el perdó real; naturalment se li van confiscar també tots els seus béns. El deposat metropolità, assistent a l'acte, es va confessar culpable, i va escoltar la sentència. Es va decidir que en el futur cap rebel podria tornar a desenvolupar mai un càrrec palatí (potser alguns dels càrrecs palatins rebels eren antics rebels que havien recobrat el seu càrrec gràcies a l'amnistia de Ervigi; en tot cas també cal suposar que eren els càrrecs palatins els qui podien portar a efecte les rebel·lions) i es convertirien en esclaus del tresor; tampoc els seus descendents podrien desenvolupar càrrecs palatins (aquesta disposició sembla inspirada pel rei). Les propietats confiscades als rebels serien de lliure disposició pel rei que podria donar-les a la seva família, a l'Església o a altres nobles lleials, i els descendents de les víctimes de la confiscació no tindrien mai dret a reclamar-les. El rei que en el futur no fes complir aquestes normes quedaria maleït. Els usurpadors van ser anatematitzats en virtut del [[Cànon (religió)|cànon]] setanta-cinc del IV Concili, i es va declarar que els qui vulneressin l'esmentat cànon serien anatematitzats en el màxim grau. Sembla que els funcionaris palatins rebels van utilitzar el cànon del XIII Concili que protegia als funcionaris de palau de la destitució i detenció, per demorar el seu arrest o expulsió, i poder escapar o salvar els seus béns. Ègica va voler potser revocar el cànon, però no va haver d'obtenir el suficient suport eclesiàstic i dels funcionaris lleials per això.
 
La resta de temes del Concili van ser secundaris.
En el seu escrit al concili, el rei va proclamar la seva intenció d'acabar amb el judaisme. I per a això va incloure una llei en el Codi legal per la qual qualsevol jueu que s'hagués convertit realment al cristianisme seria alliberat dels impostos que havia de pagar (no sabem si es refereix a l'impost ordinari i a l'impost especial per als jueus, o únicament a aquest últim; no consta quan va ser instaurat l'impost especial als jueus, encara que se sap que afectava als conversos i jueus indistintamente) import que seria afegit als impostos dels jueus no convertits. Els conversos podrien també comerciar encara que un cristià no hauria de comprar-los res fins a estar segur de la seva conversió, a i a tal efecte podria exigir-li recitar el parenostre i el credo i que rebés la comunió. Un jueu no convertit no podria comerciar amb ultramar ni amb els cristians i per tant sol podrien comerciar entre ells. El cristià ''maior'' que comerciés amb un jueu pagaria una multa de dos-cents setze [[sou (moneda)|sous]] i el cristià inferior rebria cent azotes i una multa cuyo import seria fixat pel rei. Totes les propietats agrícoles de jueus, els esclaus de jueus i tots els béns immobles, que haguessin estat adquirits a cristians serien confiscats pel Tresor mitjançant el pagament d'una compensació. Els bisbes van acceptar la llei, encara que sembla que sense grans entusiasmes, car van declarar que l'aprovaven a petició expressa del rei (el que significava que no l'aprovaven per pròpia iniciativa). El rei, en el seu escrit, feia menció que les sinagogues estaven tancades i en ruïnes, i com cap llei havia ordenat el seu tancament o destrucció, s'ha suposat l'existència de "progroms" derivats de la política real; però més probablement l'abandonament de les sinagogues es devia que els jueus havien hagut de passar a realitzar les seves pràctiques religioses en la intimitat de les seves cases.
 
El rei va ordenar als bisbes de la [[Narbonense]], que no havien podrit acudir al Concili, que celebressin un Sínode, i aprovessin els resultats del XVI Concili general.
 
[[Categoria:Concilis de Toledo]]
117.921

modificacions