Parc de Garraf: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Revertides les edicions de: 83.60.103.157 (discussió) fins l'última edició de: Aramagli
esborrat dels paràgrafs plagiats al web del Parc del Garraf
Línia 41:
[[Fitxer:Parc_natural_garraf_SW.jpg|thumb|250px|Parc Natural del Garraf, des del [[Eramprunyà|castell d'Eramprunyà]] mirant cap al sud-oest]]
[[Fitxer:Avenc_emili_sabate.jpg|thumb|250px|[[Avenc]] "Emili Sabaté" al Parc Natural del Garraf]]
La pedra calcària és la que compon gairebé la totalitat del massís (el Garraf blanc), la qual, en contacte amb l'aigua i l'aire, ha proporcionat, per fenòmens de dissolució, la formació de coves, [[avenc]]s, dolines i [[rascler]]s.
 
Ben diferent és la zona d'[[Eramprunyà]] (el Garraf roig), caracteritzada per [[gres]]os i [[conglomerat]]s de colors rogencs que constitueixen un paisatge força abrupte.
 
El seu relleu és càrstic, propi de les regions calcàries, on l'acció erosiva de l'aigua s'exerceix principalment mitjançant fenòmens de corrosió superficial i subterrània de les calcàries, tot originant unes formes de relleu específiques i uns determinats fenòmens de circulació hídrica.
 
La morfologia càrstica del massís condiciona la hidrologia de la zona. D'aquesta manera, la conca de drenatge ve definida per les aigües superficials, pràcticament nul·les, i les aigües subterrànies, de les quals destaca el riu subterrani de la Falconera, amb un recorregut de 600 m, una fondària sota el nivell del mar de 81 m i un cabal mig de l'ordre de 500 l/s, arribant als 200 l/s en períodes d'estiatge i als 10.000 l/s en fortes avingudes.
 
En el parc hom troba restes d'antiga ocupació humana (com el [[Eramprunyà|castell d'Eramprunyà]] i els poblets abandonats de [[Campdàsens]] i [[Jafre (Olivella)|Jafre]]) i masies que encara es dediquen a l'agricultura o a serveis del parc (com [[Can Planes (Sitges)|Can Planes]] i [[La Pleta (Sitges)|La Pleta]]). Just en la frontera del parc també hi ha la ''Creu de Sant Isidre'', en [[el Puig d'en Boronet]], molt apreciada pels [[Sitges|sitgetans]].
Linha 57 ⟶ 50:
 
==Vegetació==
 
Bona part del Garraf ens ofereix un paisatge mediterrani meridional. La vegetació que caracteritza aquest paisatge és un matollar dens d'un a tres metres d'alçària on dominen el [[garric]] i el [[llentiscle]] i on creixen el [[margalló]], el [[càrritx]] i d'altres espècies de procedència africana.
 
Més a l'interior, el paisatge està integrat per fragments d'[[alzinar]] i pinedes de [[pi blanc]] la majoria dels quals han estat afectats pels [[incendi forestal|incendis forestals]] i avui es troben en procés de regeneració.
 
En els fondos o valls tancades es troba la vegetació típica de l'alzinar, com és la mateixa [[alzina]], el [[boix]], la [[rogeta|roja]], el [[lligabosc]] o el [[marfull]].
 
La [[roca calcària]] ha creat un paisatge exòtic, ric en [[carst|formes càrstiques]] ([[avenc]]s, [[dolina|dolines]] i [[rascler]]s). Les barraques de vinya i els murs de [[pedra seca]] es dissimulen al mig de la pedra blanca i envolten antigues [[masia|masies]] i algunes de les petites poblacions que es troben a l'interior soliu del parc.
 
== Fauna ==
 
Les dures condicions ambientals del massís de Garraf (gran insolació, manca d'aigua, escassa vegetació i relleu molt abrupte) no permeten que hi visqui una fauna rica i exuberant. En canvi, aquest mateix factor és el que dóna interès a la original fauna que hi viu, ja que està formada per una sèrie d'espècies adaptades a aquestes peculiars condicions. Com a ocells representatius podem esmentar: la [[merla roquera]], la [[merla blava]], el [[còlit negre]] i el [[còlit ros]], l'[[hortolà]], la [[cogullada fosca]] i el trobat. A més, la inhospitalitat d'aquestes muntanyes ha permès que encara hi visquin algunes espècies que es troben en perill d'extinció com el [[falcó]] i l'[[àliga perdiguera]], a part d'altres rapinyaires. El vessant litoral del massís ofereix també una oportunitat als ocells marins que ha estat aprofitada recentment pel [[corb marí]].
 
La confluència d'ambients ecològics que es produeix al massís -transició entre l'alzinar i la màquia de garric i margalló- es reflecteix també en la fauna [[herpetològica]] (molt sensible a aquests canvis), de manera que podem trobar espècies de caràcter [[termòfil]] i procedència nordafricana com la [[serp de ferradura]] i l'[[escurçó ibèric]], juntament amb altres de caràcter centreeuropeu com la [[salamandra]] i la [[noia]].
 
Finalment, el gran desenvolupament del sistema càrstic ha permès la formació d'una interessant vida cavernícola, fins el punt que hi trobem espècies endèmiques úniques al món.
 
La poca distància que separa el massís de la ciutat de Barcelona és un factor més que fa augmentar l'interès científic existent, ja que en facilita l'estudi. D'altra banda, aquesta mateixa proximitat accentua el perill de degradació i, per tant, exigeix més esforç preservar-lo.
 
==Rutes a peu==