Diferència entre revisions de la pàgina «Canonització»

2.418 bytes afegits ,  fa 11 anys
m (Robot modifica: simple:Canonization)
La decisió final sobre l'oportunitat de canonitzar la persona correspon al [[papa]]. Llavors es fixa el dia consagrat a la seva memòria al [[calendari litúrgic]] i al ''[[Martirologi]] romà'', que sol coincidir amb el ''[[dies natalis]]'' és a dir, el de la seva mort i, per tant, el seu "naixement" a la vida eterna. Només en els casos que aquest dia coincideix amb alguna altra festivitat assenyalada del calendari es canvia per un altre dia, per tal d'evitar la duplicitat de celebracions.
 
A les esglésies ortodoxes, quan la veneració a un difunt s'estén entre els fidels, es reuneix el sínode amb al primat (patriarca o arquebisbe) i estudia la santedat d'aquella persona. És aquest sínode, local, qui en decideix i proclama la santedat i en determina el dia o dies de festa litúrgica. Llavors s'adopta un himne en honor seu i es comença a el·laborar un cànon iconogràfic pel sant.
 
==Història==
 
Durant el primer mil·leni del cristianisme, el culte, primer als [[màrtir]]s i després als [[confessor]]s, estava regulat per les esglésies particulars (les [[diòcesi]]s). Els [[bisbe]]s, individualment o col·legiada en sínodes, autoritzaven els nous cultes amb les cerimònies de l'''elevatio'' (elevació als altars) o la ''translatio corporis'' (traslació del cos o les relíquies). Amb posterioritat, aquests actes s'han anomenat '''canonització episcopal''' o '''canonització particular''', ja que implicaven només l'església local, sense que el culte s'estengués a d'altres bisbats.
 
Al segle XI va començar a considerar-se que només el [[Papa]], com a pastor universal de l'Església, tenia prou autoritat per prescriure el culte públic a una persona. El primer cas documenta és la carta d'[[Alexandre III]] al rei i els bisbes de [[Suècia]], cap al [[1172]], on reivindicava la seva autoritat per autoritzar el culte a [[Eric el Sant]]; aquest costum es convertí en norma a partir del 1234, amb [[Gregori IX]] i des de llavors, només el papa tenia la facultat de proclamar [[sant]]s, encara que a instància dels bisbes locals.
 
Al segle XIV, ls Santa Seu va començar a autoritzar un culte limitat, només a uns llocs concrets, a servents de Déu la causa de canonització dels quals encara no havia acabat o encara no havia començat. Aquesta autorització, primer pas d'una futura canonització, és l'origen de la [[beat]]ificació. El terme ''beat'' es fa servir a partir de 1483, amb [[Sixt V]]. Aquest culte local es formalitzava amb una carta apostòlica en forma de breu.
 
En 1588 s'institueix la Congregació dels Ritus, creada per Sixt V. Encara i així, els papes continuen concedint els cultes limitats (''Missa et Officium'', estableixen, doncs, la missa i l'ofici particulars del servent de Déu), mentre no s'obté la canonització. El procediment es defineix finalment per [[Benet XIV]] a ''De servorum Dei beatificatione et beatorum canonizatione'' (1734-38), i s'anirà modificant fins arribar a la normativa ''Divinus perfectionis Magister'' del 25 de gener de 1983, que estableix la part i procediment d'enquesta que ha de fer el bisbat i la que ha de fer la Sacra Congregació de les Causes dels Sants, que és l'organisme encarregat de confirmar l'estatus de [[venerable]] i estudiar els de [[beat]] i [[sant]], que després seran concedits pel papa.
 
== Articles relacionats ==
61.266

modificacions