Orde Camaldulès: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 71:
Les dues branques continuaren la seva activitat fins que en 1810, [[Napoleó I]], i l'estat italià en 1866, van suprimir els ordes monàstics. Cap al final del XIX, els camaldulesos que quedaven de la branca monàstica van acceptar la crida d'un bisbe brasiler i marxaren a obrir una comunitat entre la colònia d'immigrants italians del Brasil. El centenari de Sant Romuald, en 1927, va marcar l'inici de la col·laboració entre les dues branques camalduleses. Des de 1935, len dues congregracions es consideren autònomes, però part d'un mateix orde, almenys en el pla espiritual:
* La [[Congregació Benedictina dels Monjos Eremites Camaldulesos]], branca cenobítica amb seu a Camaldoli.
* La [[Congregació dels Eremites Camaldulesos de MontecoronaMonte Corona]], branca semieremítica continuadora del grup d'eremites de [[Paolo Giustiniani]]. Els monjos d'aquesta branca viuen en ermites separades, com els [[cartoixans]], i normalment tenen un nombre molt petit de monjos.
 
En 1965, la branca cenobítica s'integrà a l'[[Orde de Sant Benet]] com a congregació autònoma. Els eremites, al contrari, no són membres de la Confederació Benedictina, tot i que segueixen la ''[[Regla de Sant Benet]]''.