Teatins: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 34:
L'orde va ser fundat el [[14 de setembre]] de [[1524]] a [[Roma]] per [[Gaietà de Thiene]], [[Giampietro Caraffa]], que després seria papa amb el nom de [[Pau IV]] i llavors era bisbe de [[Chieti]] (en llatí ''Theate'', d'on deriva el nom "teatins"), juntament amb Bonifacio de' Colli i Paolo Consiglieri, tots ells membres de l'[[Oratori de l'Amor Diví]].
 
L'objectiu principal del nou orde fou: ''"per a establir la vida comuna dels sacerdots dels capítols de catedrals i parròquies per tal que puguin treballar de manera més eficaç en la reforma moral del clergat i el poble cristià"''. Van presentar el projecte de constitució d'una [[confraria]] de preveres, ja que no tenien la intenció de fundar un [[orde religiós]]. El papa [[Climent VII]], amb el breu ''Exponi nobis'' del 24 de juny de [[1524]], va concedir als clergues poder emetre els tres vots dels ordes religiosos (pobresa, obediència i castedat), fer vida fraternal en comunitat i amb l'hàbit de clergue en qualsevol lloc, d'elegir un superior anualment, amb mandats màxims de tres anys, i poder acollir nous membres després d'un noviciat d'un any. A més, els donà els privilegis dels [[Canonges Regulars Lateranesos]]. Els quatre clergues van professar els vots el 14 de setembre a [[Sant Pere del Vaticà]].
 
La primera seu de la comunitat fou l'església de San Nicola dei Prefetti in Campo Marzio. A més de celebrar-hi els oficis, els teatins es dedicaven a l'estudi i a la cura de malalts al veí hospital de San Giacomo in Augusta. El 30 d'abril de [[1525]] fou admès a l'orde el primer postul·lant, el futur cardenal Gianbernardino Scotti, i poc després altres membres de l'[[Oratori de l'Amor Diví]], fins arribar als dotze membres. Passaren després a una seu al Pincio. Durant el saqueig de Roma en [[1527]], Gaietà i els seus companys van ésser detinguts, torturats i empresonats a la Torre del Rellotge del [[Vaticà]]. Alliberats per un oficial espanyol, va fugir a [[Venècia]] i s'establiren a l'església de San Clemente el setembre de 1527, d'on passaren a San Nicolò dei Tolentini al desembre. A Venècia, els religiosos van treballar en la cura de necessitats durant la pesta i l'època de fam que hi seguí.