Partit Republicà Democràtic Federal: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 10:
La inclusió d'una minoria intransigent, formada per Estévanez i [[Juan Contreras y San Román]], no impedí la constitució d'un Consell Provisional de la Federació Espanyola (octubre del [[1872]]) que recolzant-se en els fets de [[Ferrol]] intentà de dirigir una nova [[alçament intransigent de novembre de 1872|insurrecció generalitzada]] pel novembre del 1872. La proclamació de la [[Primera República Espanyola]], paradoxalment, afavorí l'agreujament de la divisió del partit. En general els caps parlamentaris feren costat a la política ''legalista'' de Pi i Margall, consistent en esperar a l'elecció d'unes corts constituents per a proclamar la república federal i elaborar una constitució pròpia. Els intransigents de les "províncies", en especial al Principat, País Valencià i [[Andalusia]], pretenien la immediata implantació de les reformes administratives i polítiques promeses i actuaren amb independència del directori de Madrid o del govern de la República.
Però la seva força es mostrà molt limitada quan hom celebrà les eleccions generals pel maig del [[1873]]. Es configurà una nova tendència de centre, formada per [[Nicolás Estévanez]], [[Eduardo Benot Rodríguez]], [[Francisco Díaz Quintero]] i [[José María Orense]], que, juntament amb el sector de dreta , dirigit per [[Emilio Castelar]] i [[Nicolás Salmerón]], dominà les noves corts i es constituí en el principal suport de Pi i Margall els mesos de juny i juliol.
Però el [[cantonalisme]] sorgí amb força independentment del Comitè de Salvació Pública creat el [[10 de juliol]] pels intransigents de Madrid, a part de provocar la sortida del poder de Pi i Margall, afavorí el domini de la dreta i desorganitzà el centre. El pes dels fets al Principat fou determinant. La força dels intransigents hi fou limitada per l'avanç continuat dels [[carlisme|carlins]] amb les victòries de [[Francesc Savalls]] a [[Berga]] el [[28 de març]] i a [[Alpens]] l'[[11 de juliol]], que refrenà les diputacions de Tarragona, Girona i Lleida, poc propenses a seguir els intransigents de la diputació de Barcelona en els seus intents de [[proclamació de l'Estat Català]] (12 de febrer, 21 de febrer, 9-11 de març, 19-26 de juliol). Caps de molt prestigi, com [[Baldomer Lostau i Prats]], [[Anselm Clavé]], [[Francesc Sunyer i Capdevila]], [[Gonçal Serraclara i Costa]] o [[Josep Rubau Donadeu i Corcellés]], es passaren a posicions centristes. El perill carlí provocà alhora la formació de la Junta de Salvació i Defensa de Catalunya i dificultà la participació en el [[cantonalisme]], restant-li gran part del seu ressò.
| |||