Ramón María Narváez y Campos: diferència entre les revisions

En [[1837]] se li va encarregar l'organització i comandament de la "Reserva andalusa", amb la missió de pacificar [[La Manxa]] i expulsar l'escamot carlí de [[Palillos]], es van accentuar les seves rivalitats amb Espartero. En [[1838]] va ser promogut a [[mariscal de camp]], i elegit diputat a Corts. La seva gran habilitat militar i la seva ideologia liberal van fer que tant progressistes com moderats pretenguessin que s'incorporés als seus respectius partits. Alaix, home de confiança d'Espartero, va potenciar el procés que es va obrir a Narváez després de la seva complicació en un moviment de revolta popular, esdevingut a [[Sevilla]] aquest mateix any, dirigit pel [[Fernando Fernández de Córdova|general Córdova]] contra el govern del [[Bernardino Fernández de Velasco|duc de Frías]]. Narváez es va refugiar primer a [[Gibraltar]], i, exiliat en [[París]], va presidir al costat de Córdova una junta d'oposició a [[Espartero]], l'anomenada "Orde Militar Espanyola", que veia en la revolta el mitjà per a liquidar l'hegemonia progressista a Espanya. Romandria en la capital francesa durant els tres anys que va durar la [[Minoria d'edat d'Isabel II|regència d'Espartero]]. El [[1843]] tornaria via [[València]], en connivència amb el progressista dissident [[Salustiano Olózaga]]. El [[23 de juliol]] d'aquest any derrotaria les tropes esparteristas de [[Seoane]] a [[Torrejón de Ardoz]], prop de [[Madrid]]; per aquesta victòria seria ascendit a tinent general. Al novembre és víctima d'un atemptat en el carrer del Desengaño de Madrid, però ell sobreviu i mor el seu ajudant.

 

A l'arribar a la majoria d'edat [[Isabel II d'Espanya|Isabel II]] el [[1844]], va ser nomenat president del govern, exercint d'àrbitre entre el [[Manuel de la Pezuela i Cevallos|marquès de Vilumá]], ministre d'Estat, partidari d'una [[carta atorgada]], i dels ministres de Governació i [[Ministeri d'Economia i Hisenda d'Espanya|Hisenda]], el [[marquès de Pidal]] i [[Alejandro Mon]], respectivament, partidaris de refomar a través de les Corts la Constitució del 37. Finalment es va inclinar del costat d'aquests últims, convertint-se en un dels impulsors de la [[Constitució espanyola de 1845|Constitució de 1845]]. El [[18 de novembre]] de [[1845]] Isabel II premia la seva lleialtat concedint-li el [[Ducat de València]] amb grandesa d'Espanya.