Diferència entre revisions de la pàgina «Pius Daví i Segalés»

m
desprès/després
m (desprès/després)
'''Pius Daví i Segalés''' ([[Moià]], [[Bages]] 1891 - [[Barcelona]] 1956) va ser un actor i director teatral. Deixeble de l'[[Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual]]. Actuà a la companyia d'[[Enric Borràs]]. Es casà amb l'eminent actriu [[Maria Vila i Panadès|Maria Vila]]. Amb ella formà, l'any 1925, companyia de teatre. Van ser companyia titular del [[teatre Romea]] durant molts anys.
 
Inicià la seva formació artística en l'Escola Catalana d'Art Dramàtic, dirigida per [[Adrià Gual]], en les quals sessions d'art celebrades en el [[Teatre]] [[Auditorium]] el [[1912]], es distingí en la interpretació d'obres de [[Molière]], traduïdes al català. DesprèsDesprés ingressà en la companyia del gran actor [[Enric Borràs]], que actuava en el teatre [[Novedades]] de Barcelona.
 
El [[1919]] es casà amb l'actriu Maria Vila, sent ambdós presentats per Enric Borràs en el teatre [[Calderón]] de [[Madrid]], amb l'obra ''La loca de la casa'', de [[Benito Pérez Galdós]]. Incorporats mès tard a la companyia ''Alba-Bonafé'', Pius Daví i la seva esposa recorregueren els escenaris de les principals capitals espanyoles.
El [[1924]] estrenà ''Fidelitat'', de [[Josep Maria de Sagarra]], en el teatre Romea de Barcelona, del que la companyia ''Vila-Daví'' es constituí en titular des de [[1927]] fins el [[1933]], estrenant les millors produccions donades a l'escena catalana en aquella època pels més prominents autors, com ''L'Hostal de la Gloria, L'alegria de Cervera'' i ''Desitjada'', de Josep Maria de Sagarra; ''Els fills, La llotja'' i ''La sorpresa d'Eva'', de'n [[Josep Maria Millàs-Raurell]], i ''La bruixa blava'' i ''La caravana perduda'', de [[Juli Vallmitjana]].
 
En aquell mateix període, donà conèixer,traduïdes al català, encara que conservant les peculiaritats de la seva original presentació escènica, varies obres del teatre modern estranger, tals com, ''El procés de Mary Dugan, El faquir Bengapur'' i ''El carrer'' d'[[Elmer Rice]], i altres, que assoliren llargues series de representacions. DesprèsDesprés realitzà algunes temporades de teatre castellà, estrenant a Madrid ''Estampas de la Pasión'', [[Luis Fernández Ardavín]], la traducció de ''L'Hostal de la Gloria'' i una adaptació de ''La novicia de Santa Clara'', de [[William Shakespeare]]. També estrenà al teatre Romea de Barcelona. El [[1925]], ''El partit del diumenge'' de [[Valentí Castanys]] i [[Alfons Roure i Brugulat|Alfons Roure]].
 
Reincorporat a l'escena catalana, encara que alternant amb algunes actuacions en castellà, oferí al públic de Barcelona les primícies de noves obres del teatre vernacle. El [[1950]], per motius de salut, es retirà de la vida artística, deixant de compartir amb la seva esposa els èxits escènics que havien vingut assolint conjuntament.
199

modificacions