Diferència entre revisions de la pàgina «Francesc d'Assís Vidal i Barraquer»

cap resum d'edició
'''Francesc d'Assís Vidal i Barraquer''', [[bisbe]] i [[cardenal]] català, nasqué a [[Cambrils]], el [[Baix Camp]], el 3 d'octubre de [[1868]] i morí a [[Friburg (Suïssa)|Friburg]], [[Suïssa]], el 13 de setembre de [[1943]].
 
Als dotze anys l'enviaren a estudiar al Col·legi de Sant Ignasi de [[Manresa]], [[Bages]], i aviat manifestà la seva intenció d'ingressar a la [[jesuïta|Companyia de Jesús]], però el seu pare li ho prohibí tot instant-lo a primer acabar els estudis. El seu mentor, el bisbe de [[Vic]] [[Josep Torras i Bages]], el dissuadí de fer-se jesuïta per a consagrar-se al servei de l'[[església universal|Església]] del país. El [[1885]] obtingué el batxillerat i ingressà simultàniament al seminari conciliar de [[Barcelona]], que abandonà aviat, i a la [[Universitat de Barcelona]], per la qual es llicencià en dret el [[1890]]. A aquesta ciutat exercí d'advocat poc més d'un any, perquè el [[1895]] es traslladà a [[Tarragona]], en el seminari de la qual reprengué els estudis eclesiàstics. Allà fou ordenat [[sacerdot]] el 17 de setembre de [[1899]] . L'any següent es doctorà en dret per la [[Universidad Complutense de Madrid]].
 
A l'[[arxidiòcesi de Tarragona]] fou successivament substitut de la fiscalia del tribunal eclesiàstic ([[1900]]), fiscal titular ([[1905]]), vicari general adjunt ([[1905]]-[[1909]]), canonge de la catedral metropolitana ([[1907]]-[[1913]]), vicari general ([[1909]]-[[1913]]) i vicari capitular ([[1911]]-[[1913]]).
 
El 26 d'abril de [[1914]], a la mateixa [[catedral de Tarragona]] i de mans de l'[[arquebisbe]] [[Antolín López Peláez]], fou consagrat bisbe titular de Pentacomia i nomenat administrador apostòlic del [[bisbat de Solsona]]. Aquell mateix [[1914]] i fins al [[1916]], per elecció dels bisbes catalans i nomenament d'[[Alfons XIII]], rei d'[[Espanya]], fou nomenat senador. El [[1917]] renuncià al bisbat de Cadis perquè volia restar a [[Catalunya]] en uns moments socialment convulsos.
 
El 7 de maig de [[1919]] el [[papa]] [[Benet XV]] el promogué a la seu [[arquebisbat de Tarragona|arquebisbal, metropolitana i primada de Tarragona]], i el 7 de març de [[1921]] el nomenà [[cardenal]] del títol de ''Santa Sabina''. En aquesta condició assistí al conclave de l'any següent que elegí [[Pius XI]]. El [[1923]] rebutjà la seu metropolitana de [[Toledo]] i també el trasllat a [[Roma]] com a cardenal de la cúria [[Vaticà|vaticana]]. Durant aquesta època, la de la dictadura de [[Miguel Primo de Rivera Orbaneja|Primo de Rivera]], defensà la separació de l'[[clergat|Església]] de l'estat i aconseguí mantenir la llengua catalana com a vehicle d'expressió, de [[predicació]] i de [[catequesi]].
 
A l'adveniment de la [[II República]] acatà el nou règim. Conreà una gran amistat personal amb el president [[Niceto Alcalá-Zamora]]. Saludà l'[[Estatut]] d'Autonomia de Catalunya del [[1934]]. Quan esclatà la [[guerra civil espanyola|guerra civil]], fou perseguit per escamots anarquistes incontrolats (uns membres de la [[FAI]] vinguts de [[l'Hospitalet de Llobregat]] a [[Vimbodí]] on van saber que estava refugiat al [[monestir de Poblet]], aleshores desafectat, van anar a buscar-lo amb intenció d'eliminar-lo), fou dut a la presó de [[Montblanc]] d'on, gràcies a la intervenció personal del conseller [[Ventura Gassol]] avisat pel doctor [[Joaquim Guitert]], pogué ser rescatat i per a la seva seguretat el van fer partir cap a l'estranger embarcant-lo en un vaixell italià que hi havia atracat al port de [[Barcelona]]. No es va poder evitar l'assassinat del seu bisbe auxiliar, [[Manuel Borràs i Ferré|Manuel Borràs]], detingut també a Montblanc, tot, i també, l'intervenció de [[Joaquim Guitert]].
Mentrestant s'havia oposat fermament als revoltats a [[Espanya]] i no acceptà la bel·ligerància de la jerarquia de l'Església a favor del bàndol facciós. Es negà a signar la carta col·lectiva de l'episcopat espanyol de l'1 de juliol de [[1937]] de suport al general [[Franco]]. Això li comportà la prohibició de retornar a la seva [[arquebisbat de Tarragona|seu tarragonina]], a la qual tanmateix no renuncià mai malgrat les pressions governamentals. Participà en el conclave de [[1939]] que elegí el papa [[Pius XII]], curiosament al costat del seu antagonista en les relacions amb el franquisme, el cardenal [[Isidre Gomà]], arquebisbe de [[Toledo]].
 
Durant l'exili s'estava a la [[cartoixa]] de La Farnetta, prop de [[Lucca]], [[Toscana]], fins que l'ocupació [[nazi]] d'[[Itàlia]] féu que es refugiés a Suïssa, on morí. Fou sebollit a la cartoixa de Valsainte, però l'any [[1978]], d'acord amb la seva voluntat testamentària, les seves restes foren traslladades a la [[catedral de Tarragona]], al costat de les del qui havia estat el seu bisbe auxiliar.
 
{{ORDENA:Vidal Barraquer, Francesc D'Assis}}