Obre el menú principal

Canvis

1 byte afegit ,  fa 9 anys
m
Robot posa l'article correcte a la identitat
Fins el segle XIX, es distingia entre la manera de parlar de la Cort reial i de la burgesia, i la de tota la resta de llengües i parles de França, que rebia el nom de ''patois''. Després el francès passa a ser "la llengua de França", les llengües extrangeres són les que es parlen a l'exterior i les que es parlen a França, fora del francès, si existeixen no poden ser sinó humiliants residus de patuès. (Vegeu ''[[Vergonha]]'').
 
El terme ''patois'' és utilitzat especialment a [[França]] per qualificar despectivament els "[[dialecte]]s" o "parles" "poc cultes" o "poc correctes" de parlar de les no considerades [[llengua|llengües]] parlades a l'Estat diferentes del [[francès]], com ara el [[bretó]], el [[cors]] i l'[[occità]] o merament el francès parlat fora de la capital [[París]], on el concepte té marcades connotacions despectives (endarreriment, manca de rigor acadèmic, caràcter pagesívol, etc.). A França, el terme ''patois'' permet amagar l'la identitat dels diferents pobles, i més en particular l'occità, llevant-los el nom de la seva llengua i de la seva cultura, de manera que hom no en pugui parlar com a tals. Així, en una enquesta, un gran nombre de francesos no sabrà respondre, per què no coneix el nom ni a què correspon, si parla ''provençal'', ''gascó'' ni ''occità''; ni molts d'ells consideraran que allò que coneixen i parlen és una llengua, però en canvi si estan segurs, tot i que de vegades hi ha un cert pudor o vergonya en admetre-ho, si ho fan, que parlen ''patois''.<ref>''Identité régionale, laquelle?'', de Robert Marti, [[1997]], publicat a ''Camins d'Occitània'', Éditorial L'Harmattan, ISBN 2-7384-6057-7</ref>
 
Al segle XXI lingüísticament no es pot negar la categoria de llengua al que s'havia anomenat ''patois''. A més, els diferents ''patois'', tenen noms: bretó, occità (amb els seus dialectes: gascó, provençal, llenguadoc, etc.), cors, etc. Tanmateix, el terme ''patois'' roman plenament vigent, i és utlitzat, per exemple, pel [[Partit Socialista (França)|socialista]] [[Georges Frêche]], per a referir-se al [[català]] i l'[[occità]], les llengües - a banda del [[francès]]- parlades a la regió que presideix. Una altra tendència a França, per a algunes persones, és la idea de la identificació de l'Estat amb una única llengua, definida com a tal per a aquest, i que la resta no poden ser sinó dialectes, sense atendre a criteris lingüístics sinó de poder. Això no és nou, ja el francès/occità [[Jean Jaurès]] constatava: "anomenem ''patuès'' la llengua d'un poble derrotat"<ref>''On appelle "patois" la langue d'un peuple vaincu.''</ref> Posteriorment, el llingüista polonès jueu Uriel Weinreich diria "una llengua és un dialecte recolçat per una armada i una marina", definició que distingeix avui la llengua del ''patois'' per a molts francesos.
1.202.859

modificacions