Física aristotèlica: diferència entre les revisions

Aristòtil va ensenyar que els elements a partir dels quals es va formar la [[Terra]] van ser distints dels quals van formar el cel i l'[[espai sideral]].<ref name="utk">{{Cite web|url=http://csep10.phys.utk.edu/astr161/lect/history/aristotle_dynamics.html|title=Physics of Aristotle vs. The Physics of Galileo|accessdate=6 April 2009|dateformat=dmy}}</ref> També va ensenyar que la [[dinàmica]] està principalment determinada per les característiques i naturalesa de les [[substància|substàncies]] de les quals està format l'objecte que es desplaça. <ref name="utk" />

També va sostenir que tots els cels, i cada partícula de [[matèria]] en l'[[univers]], estaven formats d'un cinquè element i que ell va anomenar [[éter]],<ref name="edu" /> el qual se suposava que no tenia pes i era "incorruptible".<ref name="edu" /> A l'éter també l'anomenava ''[[quintessència]]'' - es a dir la "cinquena substància". <ref name="ari">{{Cite web|url=http://aether.lbl.gov/www/classes/p10/aristotle-physics.html|title=Aristotle's physics|accessdate=6 April 2009|dateformat=dmy}}</ref>

Es considerava que les substàncies pesades tals com el [[ferro]] i els metalls estaven principalment formades pel "element" terra, amb una quantitat reduïda dels altres elements. Se sostenia que altres objectes, més lleugers i/o densos eren menys terrens, i per tant estaven composts amb major proporció dels altres elements. <ref name="ari" />

Els [[humans]], segons Aristòtil, estaven constituïts d'una combinació de totes les substàncies, amb l'excepció de l'èter, però cada persona tenia una proporció diferent dels elements que era única per a cada persona, es a dir no hi havia una quantitat predefinida de cada substància en el cos humà. <ref name="ari" />

Aristòtil sostenia que cadascun dels quatre elements que formen el món, posseïxen afinitat entre si i per tant tenen una tendència a aglutinar-se, i que solament era possible evitar aquesta tendència mitjançant l'acció d'alguna força que se'ls oposés, ja que la tendència és tan natural com el fet que dos [[imant]]s es repel·leixin, o que la pluja caigui des del cel. Per exemple, atès que el [[fum]] està principalment format d'aire, és natural que s'elevi per a posar-se en contacte amb l'aire que forma el cel. Ell també era de l'opinió que els objectes i la matèria solament es podien desplaçar sempre que una forma d'[[energia]] els estigués empenyent cap a una direcció donada. Per tant, si s'eliminessin totes les forces que s'apliquen sobre la Terra llavors el moviment no es produiria. <ref name="utk"/> Aquesta idea tenia errades que ja van ser indicades en l'època en la qual es va formular el concepte. Molta gent posava en dubte aquesta idea, preguntant com era que un objecte com una [[fletxa]] podia seguir movent-se cap a endavant una vegada que havia deixat enrere l'impuls que li havia transferit la corda de l'arc. Aristòtil va proposar la idea que les fletxes i altres objectes creaven una espècie de [[buit]] en la seva part posterior que resultava en una força que els desplaçava cap a endavant, la qual cosa era consistent amb la seva interpretació del moviment com una interacció de l'objecte que es desplaça i el mitjà a través del qual es mou. Atès que el moviment turbulent de l'aire en proximitats d'una fletxa és summament complex, i encara no era comprès, tota discrepància entre la teoria i la realitat podia ser camuflada de forma elegant.

Atès que Aristòtil col·locava al mitjà en el centre de la seva teoria del moviment, ell no podia comprendre les idees del buit que eren bàsiques per a la teoria atòmica de [[Demòcrit]]. Un buit és un espai que no conté res, i atès que Aristòtil asseverava que el moviment requereix d'un mitjà, ell concloïa que el buit era una idea incomprensible. Aristòtil creia que el moviment d'un objecte és inversament proporcional a la densitat del mitjà. Com més lleuger és el mitjà, més ràpid serà el moviment. Si un objecte es mogués en el buit, Aristòtil creia que havia de desplaçar-se de forma infinitament ràpida, de forma tal que la matèria emplenés tot espai buit en l'instant que es produïx. <ref>Land, Helen ''The Order of Nature in Aristotle's Physics: Place and the Elements'' (1998)</ref>