Història de Barcelona: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Bot:Desambiguació assistida: Sal - Canviant enllaç(os) per Sal comuna |
m Robot: unificació d'estil de les crides (sense espais) |
||
Línia 113:
Després de l'entrada solemne i pacífica a la ciutat el 28 de desembre, Lluís va designar a un got local, [[Berà]], com a comte (''menges'') de Barcelona. Va rebre també el títol de [[marquès]] en fer-se càrrec del territori fronterer o marca ([[Marca Hispànica]]). El bisbat va passar a dependre de la seu metropolitana de [[Narbona]]. Tot i aquests canvis, la ciutat va poder mantenir un règim en el qual es va mantenir el dret propi visigot. El 815, un exèrcit comandat per [[Abd-Al·lah ibn Abd-ar-Rahman al-Balansí|Ubayd Allah]], oncle d'[[Al-Hakam I]], es va [[Ràtzia de 815|disposar a conquerir la ciutat]], però abans d'atacar un exèrcit got reclutat per Berà va frustrar l'intent i va obligar als atacants a retirar-se. A la mort d'[[Odiló]], [[Comtat de Girona|comte de Girona]] (que incloïa els ''pagus'' de [[Comtat de Besalú|Besalú]] i [[Comtat d'Empúries|Empúries]]), Berà va rebre el poder sobre aquests territoris. Cap el 820 Berà i els seus seguidors gots es van revoltar contra el poder carolingi, i finalment deposat i passant els seus territoris a mans del comte [[Rampó]].
El 827 tropes musulmanes van [[Setge de Barcelona (827)|tornar a assaltar la ciutat]] sense èxit. No obstant això, diversos anys després, el 852, els musulmans, probablement sota el mandat d'Abd al-Karim ben Mugith van [[Ràtzia de 851|prendre la ciutat]] com a represàlia per la mort a càrrec de ciutadans barcelonins del seu aliat [[Guillem de Septimània]], enemic d'[[Aleran]], comte durant la presa de la ciutat. La batalla va devastar la ciutat i, probablement, Aleran morí en aquests combats.
La unió del comtat a l'Imperi carolingi ja estava debilitada a finals de segle. Després de ser deposat el comte [[Bernat de Gòtia|Bernat II]], el títol el va rebre [[Guifré I]], anomenat ''Guifré el Pilós'', fill de [[Sunifred I]], que també havia posseït el títol. Aquest canvi va orientar el comtat de nou a un llinatge hispanogot en lloc de franc. Al comte Guifré sovint se li demanava, fos el bisbe o la creixent comunitat ciutadana, un compromís per a la seva seguretat. Guifré es va mostrar més interessat en els assumptes de poder que en la defensa ciutadana, i les seves enemistats amb els dirigents de [[Lleida]] va comportar un [[Ràtzia de 897|atac el 897]] per part del valí d'aquesta ciutat [[Llop ibn Muhàmmad]]. Barcelona va ser evacuada per la població civil a causa de l'atac, i el comte va morir poc després contra el mateix valí als voltants de [[Navès]]. Després de Guifré, el comtat va ser heretat pels seus fills [[Guifré II Borrell]] i [[Sunyer I]], ja sense designació real franca. El 988, el fill de Sunyer, [[Borrell II]] va fer efectiva la independència respecte als reis francs, i va refusar rendir [[vassallatge]] a [[Hug Capet]], després de la nula ajuda que l'anterior rei, [[Lotari de França|Lotari]], va atorgar al comtat per combatre l'atac d'[[Almansor]].
Línia 154:
[[Fitxer:Usatges.png|thumb|left|150px|Portada de les [[Usatges de Barcelona]].]]
A nivell comercial, el 1258 es va crear el ''[[Consolat del Mar]]'' (Consolat del Mar), agrupació d'armadors i comerciants que regulava el comerç marítim i la reglamentació portuària. Aquesta associació va crear la seva pròpia legislació mercantil, recollida al segle XIV al ''[[Llibre del Consolat de Mar]]'', el primer codi marítim conegut a nivell mundial, que va establir les bases del comerç marítim a tota la Mediterrània.
El 1364 va establir la seva seu a Barcelona la [[Generalitat de Catalunya|Generalitat]], fundada el 1289 com ''Diputació del General de Catalunya'' -, organisme encarregat de recaptar tributs i supervisar el compliment dels acords presos en [[Corts]]-el que en la pràctica equivalia al govern executiu del regne-. Encara que el seu àmbit era tot el territori català, la seva ubicació a Barcelona va comportar un cert control sobre els assumptes urbans. Entre altres funcions de la Generalitat figuraven comesos militars vinculats a la defensa, ordre públic i mediació en disputes judicials (una cosa semblant a un [[Tribunal Suprem]]).
Línia 179:
Es van succeir les revoltes populars, propiciant la creació de dues faccions enfrontades: la [[La Biga i la Busca|Biga]], grup lligat a la [[oligarquia]] noble i eclesiàstica, i la [[La Biga i la Busca|Busca]], estament de les classes populars, mercaders i artesans. L'any 1453 la Busca va accedir al govern municipal, propulsant una sèrie de reformes com la [[Democràcia|democratització]] del govern municipal, la devaluació de la moneda i el proteccionisme comercial. Després de set anys de govern, la Biga, recolzada per la Generalitat, va reprendre el poder municipal, iniciant una política revengista que va comportar l'execució de diversos dirigents de la Busca.
En aquesta època també destaca la fundació per part del rei Alfons el Magnànim de l'''Estudi General de Barcelona'', actual [[Universitat de Barcelona]], unificant d'aquesta manera els diferents centres d’ensenyament superior existents a la ciutat.
==Guerra civil catalana==
Línia 257:
La prosperitat econòmica i la puixança social de la capital catalana van afavorir un ressorgiment de la cultura catalana, l'anomenada ''[[Renaixença (catalana)|Renaixença]]''. La [[literatura]] va ser incentivada amb la creació dels ''[[Jocs Florals # Jocs Florals de Barcelona|Jocs Florals]]'', concurs de [[poesia]] promogut per l'[[Ajuntament de Barcelona]], que es van començar a celebrar a 1859. A causa de la influència del [[romanticisme]], es va revalorar la llengua catalana com a vehicle d'expressió propi, el que va comportar un nou sentiment de consciència nacional i d'especificitat de la cultura catalana. Autors com [[Bonaventura Carles Aribau|Aribau]], [[Joaquim Rubió i Ors|Rubió i Ors]], [[Víctor Balaguer]], [[Manuel Milà i Fontanals|Milà i Fontanals]] i [[Antoni de Bofarull]] van establir les bases del ressorgiment literari català. Un altre esdeveniment cultural de gran rellevància va ser la construcció del [[Teatre del Liceu]], acabat el 1847, promogut per la societat ''Liceo Filarmónico-Dramático Cultural Barcelonès''.
Aquesta nova inquietud cultural necessitava un vehicle d'expressió: el [[Modernisme català|modernisme]]. En els seus inicis, el modernisme va trobar la inspiració en l'[[arquitectura historicista]], ja que per als artistes modernistes la tornada al passat suposava una reacció contra les formes industrials imposades pels nous avenços tecnològics produïts amb la [[Revolució Industrial]]. La utilització dels estils del passat suposa una regeneració moral que permet a la nova classe dirigent, la [[burgesia]], identificar-se amb uns valors que identifiquen com les seves arrels culturals. Així mateix, el ressorgir de la cultura catalana amb la Renaixença va portar a adoptar les formes gòtiques com a estil "nacional" de Catalunya, amb la pretensió de conjugar nacionalisme i cosmopolitisme, d'integrar-se en el corrent modernitzadora europea.<ref>{{cita llibre|url = http://www.bcn.es/publicacions/b_mm/ebmm58/bmm58_qc42.htm|título = L'avantguardisme d'un tradicionalista|fechaacceso = 2008.08.03|autor = Francesc Fontbona}}</ref> L'obra d'[[Antoni Gaudí]] ([[Parc Güell]], [[Casa Batlló]], [[Casa Milà]], [[cripta de la Colònia Güell]], [[Temple Expiatori de la Sagrada Família]]), [[Lluís Domènech i Montaner]] ([[Hospital de la Santa Creu i Sant Pau]], [[Palau de la Música Catalana]]) o [[Josep Puig i Cadafalch]] ([[Casa Amatller]], [[Casa Terrades]]) suposarà un gran impuls per a la imatge de la ciutat. En aquest context de dinamisme de la societat barcelonina, el 1860 va néixer l'''Ateneu Català'', entitat creada amb la voluntat de contribuir al ressorgiment de la cultura catalana.
El 1871 es va instaurar la festa major de Barcelona, [[la Mercè]], per celebrar la festivitat de la [[Mare de Déu de la Mercè]].
| |||