Xamfrà: diferència entre les revisions

També en urbanisme, el xamfrà és un recurs de modulació utilitzat al costat d'altres per variar la planimetria i crear diferents efectes [[acústica|acústics]] a les ciutats, la diversitat no existiria en carrers totalment homogènies de superfícies planes paral·leles. <ref> Daumal Domènech, Francesc; '' Arquitectura acústica: poètica i disseny '', pp 101-102. Ed [[UPC]] ([[2002]]).ISBN 978-8483016381. </Ref>

El xamfrà és un recurs arquitectònic conegut des d'antic. El [[palau de Fondevilla]] ([[Galícia]], [[1660]]) és un exemple d'això, on el xamfrà soluciona la unió de dos [[façana]] s, el [[escut d'armes]] es va col·locar sobre ell, de manera que pot apreciar des d'ambdues. <ref> Ramallo Asensio, Germán, i Alonso Ruiz, Begoña; '' Arquitectura senyorial al nord d'Espanya '', pp 55-56. Ed[[Universitat d'Oviedo]] ([[1993]]). ISBN 978-8474687804. </Ref> Aquesta característica dels xamfrans ha estat aprofitada en temps més recents, així, a l'edifici del Banc Vitalici de [[Barcelona]] ([[Lluís Bonet i Garí|Lluís Bonet Garí]], [[1937]] - [[1946]]), es posa una torre o gratacels sobre el xamfrà, de manera que pot apreciar des de les dos carrers que convergeixen en ell. <ref>Bendala Galán, Manuel; '' Manual de l'art espanyol '', p. 937. Ed Silex Edicions ([[2003]]). ISBN 978-8477370994. </Ref>

Els xamfrans també van estar presents en l'arquitectura rural [[Franquisme|franquista]]. Així, en [[Castella-la Manxa]] l'acte de crear un xamfrà generava eixamplaments viaris que s'utilitzaven per posar fonts i [[abeurador]] s. <ref> Almarcha Núñez-Herrador, María Esther; '' Arquitectura i urbanisme rural durant el període de la autarquís a Castella-la Manxa '', p. 290. Ed [[Universitat de Castella-la Manxa]] ([[1997]]). ISBN 978-8489492769. </Ref>

Si bé el xamfrà pot ser un recurs urbanístic valuós en molts aspectes, genera un problema a nivell arquitectònic, ja que quan ve imposat pel [[planejament]] obliga que els edificis s'adaptin a la seva forma, no podent generar trobades a 90 º. Això produeix la deformació planimètrica dels espais interiors per la forma exterior. <ref> Alain, Borie, Pierre, Micheloni, i Pinon, Pierre; ''Forma i deformació dels espais arquitectònics i urbans ''. Ed Reverte ([[2008]]). ISBN 978-8429121155. </Ref> Aquest problema pot ser utilitzat positivament per l'arquitecte o pal·liar i fins i tot eliminar-se. Exemple d'això últim és la [[casa Milà]] de[[Gaudí]], on la façana corba unifica les parcel que ocupa l'edifici, tant les situades en xamfrà com les que no ho estan, i en planta es genera una lògica geomètrica pròpia i independent del xamfrà. Altres exemples són les reculades i els vols successius de les façanes en xamfrà, que prenen formes ortogonals i afegeixen l'avantatge que dirigeixen les finestres per captar una llum específica sense que aquestes es mirin entre si.