Revisió del 19:50, 27 gen 2011 modifica Santi Gomà (discussió \| contribucions) 1.919 edits m →‎Enllaços externs: Projectes germans ← Edició anterior		Revisió del 18:57, 31 gen 2011 modifica desfés Santi Gomà (discussió \| contribucions) 1.919 edits refer (feu-hi un cop d'ull, sisplau) Edició següent →
Línia 1: ~~{{millorar redacció}}~~ Un '''monosíl·lab''' es una paraula que només té una [[síl·laba]]. Vet aquí uns exemples: [[món]] , [[són]] , [[sol]]... ~~També hi ha paraules [[bisíl·labes]], [[trisíl·labes]]...~~ Potser creieu que com que els exemples de les paraules monosíl·labes son de tres lletres totes les paraules monosíl·labes son de tres lletres. N'hi ha algunes de tres lletres que no són monosíl·labes com [[dia]] , [[pia]] ... Aquestes paraules són [[bisíl·labes]] ja que quan hi ha dues [[vocals]] juntes en una paraula monosíl·laba formen un [[hiat]] i es separen. Això no vol dir que totes les [[vocals]] juntes siguin un [[hiat]]. Hi ha vegades que dues [[vocals]] juntes formen un [[diftong]] com és el cas d'[[aire]]. El català té una densitat de monosíl·labs més abundant que d'altres llengües llatines com el castellà, el francès o l'italià. Això és conseqüència de l'evolució de les paraules originals amb la caiguda de les vocals àtones finals (però que normalment respecta la ''a''). Per la mateixa raó té una gran quantitat de monosíl·labs acabats en consonant. La majoria són [[bisil·labes]]. Diferent al [[castellà]], al [[català]] les paraules monosíl·labes tenen algun significat. Al castellà no hi ha tantes paraules monosíl·labes. La majoria de les paraules monosíl·labes [[catalanes]] , al castellà són [[bisíl·labes]] . Els monosíl·labs sempre són paraules [[agudes]] , es a dir, la [[síl·laba tònica]] és la última [[síl·laba]]. Si les paraules monosíl·labes acaben en n o s, s'accetuen. Els monosíl·labs són sempre aguts o atons, ja que l'accent sempre recau en l'última síl·laba, que és també la primera i única, o bé no hi ha accent enlloc. Per aquesta raó les normes d'accentuació fan una excepció amb els monosíl·labs. No s'han d'accentuar encara que acabin en vocal, llevat del cas dels accents diacrítics (aquells usats per diferenciar paraules que altrament serien gràficament iguals). Els monosíl·labs àtons no poden tenir accent diacrític. ~~== Monosíl·labs de dues lletres ==~~ Aquests monosíl·labs sempre acaben en [[vocal]]. No hi ha gaires d'aquests monosíl·labs, són més habituals dels de [[tres]]lletres. Sempre estan formats per [[consonant]] + [[vocal]]. Exemples: si, no. Exemples: ~~== Monosíl·labs de tres lletres ==~~ Aquests poden acabar en [[consonant]] o [[vocal]]. Quasi sempre porten [[Accent (lingüística)\|accent]]. Aquests monosíl·labs són més difícils de saber que són. Quan estan formats per [[consonant]] + [[vocal]] + [[consonant]], com és el cas de [[sol]], són monosíl·labs. Pero quan estan formats per [[consonant]] + [[vocal]] + [[vocal]], com és el cas de [[dia]], formen un [[diftong]] i són [[bisíl·labs]]. * ''són'' (del verb ser) i ''son'' (ganes de dormir). * ''que'' (pronom relatiu, etc, quan és àton) i ''què'' (pronom interrogatiu, relatiu, etc, quan és tònic). Com que en català les síl·labes requereixen si més no d'una vocal, els monosíl·labs més petits corresponen als noms de les vocals i els seus homògrafs: ''[[a]]'', ''[[e]]'', ''[[i]]'', ''[[o]]'', ''[[u]]''. En l'altre extrem, els monosíl·labs més grans superen les cinc lletres. Per exemple: ''trulls'', ''gralls''. Alhora de comptar les síl·labes per localitzar els monosíl·labs, cal tenir en compte que en català en una síl·laba hi pot haver més d'una vocal. Quan hi ha dues o tres vocals en contacte poden formar un diftong o triftong, és a dir, agrupar-se en una mateixa síl·laba, però, si no formen diftong, encara que les vocals estiguin en contacte, formen síl·labes diferents, això s'anomena [[hiat]]. Per exemple: ''[[eó\|e·ó]]'' té dues vocals fortes i, per tant, no pot formar diftong, és a dir, que forma un hiat. Així doncs, cada vocal serà part d'una síl·laba diferent, la síl·laba ''e'' i la síl·laba ''ó'', dues síl·labes. No serà un monosíl·lab, sinó, un bisíl·lab. ''iot'' té una vocal feble a l'inici de paraula seguida d'una altra vocal. Això forma un diftong i, per tant, una sola síl·laba. És a dir, que serà un monosíl·lab. * ''ou'': té una vocal feble a la dreta d'una altra vocal. Això també forma diftong, consegüentment té una sola síl·laba i és monosíl·lab. * ''iai'': forma triftong (es compleixen les dues condicions dels diftongs anteriors). També és monosíl·lab. Les vocals mudes tampoc poden formar sil·labes sense la participació d'altres vocals. Així doncs, no pot haver cap monosíl·lab format només amb vocals mudes i consonants. Alguns símbols, abreviacions (en especial les sigles) i mots manllevats d'altres llengües són una excepció gràfica. Malgrat tot, en la pronúncia de símbols i abreviacions sempre ha d'haver el so vocàlic i això és el que determina el número de síl·labes. Exemples: * ''qu'': No és una paraula catalana ja que la única vocal que té és muda i no correspon a cap símbol ni a cap sigla. * ''què'', ''guix'': Són monosíl·labs que no formen diftong, ja que la ''u'' és muda. * ''R'' (sígla de [[Ramon]]): No és un monosíl·lab, ja que pronunciem ''er·ra'', dues síl·labes. == Vegeu també == Linha 22 ⟶ 36: * [http://unsalt.blogspot.com/2008/08/monosllabs.html Les paraules monosíl·labes.] {{ORDENA:Monosillab}} [[Categoria:Gramàtica]]

Monosíl·lab: diferència entre les revisions