Autocaracterització: diferència entre les revisions

L''''autocaracterització''' és una tècnica d'[[avaluació psicològica]], on es planteja al pacient que es descrigui a sí mateix en tercera persona, com si el narrador fos un amic seu de proximitat i confiança. Fou proposada originalment per [[George A. Kelly]], i actualment és una eina molt utilitzada en el marc de les [[teràpies cognitiu-constructivista]].

 

Aquesta tècnica és especialment útil en les primeres sessions terapèutiques, quan el [[terapeuta]] intenta entendre el pacient en els seus propis termes o, també, en aquells moments en els que interessa saber quina és la pròpia visió interna del pacient.<ref>Caro, I. (1997). Manual de psicoterapias cognitivas. Paidós: Barcelona. </ref> No resulta fonamental determinar si els fets explicats són històricament certs, ja que com afirma Kelly <ref>Kelly, G.A. (1955/1991). ''The psychology of personal constructs (Vols 1 and 2)'' London: Routledge.</ref>: ''al clínic perceptiu pot interessar-li tant la versió 'incorrecta' d'un esdeveniment que aporta un pacient, com l'esdeveniment mateix o el fet que el pacient no hagi dit la 'veritat'.''

 

Kelly <ref>Kelly, G.A. (1955/1991). ''The psychology of personal constructs (Vols 1 and 2)'' London: Routledge.</ref> suggereix la següent fórmula per indicar al pacient la redacció de l'autocaracterització:

 

:''Voldria que escrivís una breu caracterització de vostè com si fos el personatge d'una obra teatral. Escrigui-ho com ho faria un amic que el consegués íntimament i li tingués molta simpatia, algú que el conegués millor del que probablement ningú pugui conèixer-lo. Asseguri's d'escriure en tercera persona. Per exemple, comenci dient "[nom del pacient] és..." (p. 242)''

 

Una vegada el pacient ha completat l'autocaractertizació, es procedeix al seu anàlisi. El mateix <ref>Kelly, G.A. (1955/1991). ''The psychology of personal constructs (Vols 1 and 2)'' London: Routledge.</ref> ens suggereix la següent seqüència d'anàlisi:

 

:'''1. Lectura empàtica''': es llegeix el redactat cuidadosament, mirant d'entrar en el món subjectiu del pacient i entendre la globalitat de la descripció.

 

:'''2. Seqüència i transició temàtica''': s'assumeix que les canvis de tema i de temps no són tals, sinó que hi ha un fil conductor.

 

:'''3. Organització''': l'inici de l'autocaracterització sol abarcar més amplitud i ser més generalista, mentre que la resta de la narració es focalitza en àrees més concretes. És interessant observar contradiccions entre les afirmacions generalistes i les concretes.

 

:'''4. Contextualització:''' anàlisi de cada afirmació que apareix en relació a les demés, basar les interpretacions en el context de la narració.

 

:'''5. Termes repetits o de contingut relacionat''': la repetició de termes de la mateixa família semàntica pot suggerir àrees focals que el pacient està intentant elaborar.

 

:'''6. Anàlisi causal''': algunes autocaracteritzacions enfoquen els problemes del pacient en termes de causa-efecte, aportant explicacions pròpies sobre les causes que podrien dificultar la obertuda en el procés terapèutic.

 

:'''7. Anàlisi dimensional:''' identificació dels [[constructe|constructes]] personals que utilitza el pacient en la seva descripció. Els constructes solen ser de naturalesa bipolar: tranquil versus nerviós, divertit versus ensopit, etc.

 

 

 

== Referències==

{{Referències}}