Revisió del 18:21, 7 nov 2006 modifica Antoni I. Alomar (discussió \| contribucions) 1.372 edits Cap resum de modificació		Revisió del 18:30, 7 nov 2006 modifica desfés Antoni I. Alomar (discussió \| contribucions) 1.372 edits Cap resum de modificació Edició següent →
Línia 11: La resta de la seva vida la dedicà sobretot a la redacció de les dues grans obres que l'han fet famós: la ''Gramàtica de les llengües romàniques'' (1836-1844), i el ''Diccionari de les llengües romàniques -italià, espanyol i francès'' (1853): en aquestes dues obres Diez féu per les llengües romàniques el que féu [[Jacob Grimm]] per les germàniques. Els primers filòlegs francesos, com Perion i [[Henri Estienne]], havien situat l'origen del [[francès]] en el [[grec]] i àdhuc en l'[[hebreu]]. Durant més d'un segle el [[Diccionari Etimològic]] de [[Gilles Ménage\|Ménage]] no havia tingut cap rival. Tenint en compte l'època en què s'escriví (1650), tenia mèrit, però la filologia aleshores es trobava en un estadi empíric, i moltes de les etimologies de Ménage (com ara ''rat'' [rata] del [[llatí]] "mus", o "haricot" [~~albercoc~~'mongeta'] de "faba" ['fava']) havien arribat a ser molt conegudes entre els filòlegs. Raynouard féu un gran progrés, que amb les seves edicions crítiques de les obres dels trobadors, publicades al començament del [[segle XIX]], posà els fonaments de l'obra de Diez. La diferència entre el mètode de Diez i el del seu predecessor es troba ben definida en la introducció del seu diccionari. En resum, és la diferència entre la ciència i les conjectures. El mètode científic ha de seguir implícitament els principis i les lleis descoberts per la fonologia, i no desviar-se'n ni un pam si no ho justifiquen unes excepcions clares i vertaderes; seguir el geni del llenguatge, i descobrir-ne els secrets mitjançant les interrogacions; mesurar cada lletra i estimar el valor que té en cada posició; i finalment tenir el vertader esperit filosòfic per estar preparat per acollir cada nova dada, encara que pugui modificar o enderrocar la teoria més estimada. Aquest és el mètode historic que Diez segueix en la seva gramàtica i el seu diccionari. Reunir i ordenar dades és, com ell ens diu, l'únic secret del seu èxit, i afegeix en altres paraules el famós apotegma de d'[[Isaac Newton\|Newton]], "hypotheses non fingo" ('no m'invent hipòtesis'). La introducció a la [[gramàtica]] té dues parts: la primera tracta dels elements comuns del llatí, el grec i el germànic amb les [[llengües romàniques]]; el segon tracta dels sis dialectes separadament, el seu origen i els elements característics de cadascun. La mateixa gramàtica es divideix en quatre llibres, sobre [[fonologia]], [[flexió]], formació de mots per composició i derivació, i [[sintaxi]]. El seu diccionari es divideix en dues parts. La primera conté les paraules comunes com a mínim a dos dels tres grups principals de llengües romàniques -italià; espanyol i portuguès; i provençal i francès-. L'italià, com a més proper a l'origen, es troba al ~~principi~~començament de cada entrada. La segona part tracta de les paraules característiques de cada grup. No hi ha un vocabulari a part per al vàlac ([[romanès]]). ---- Aquest article incorpora el text de l'onzena edició de l'[[Encyclopaedia Britannica]], ara del [[domini públic]].

Friedrich Christian Diez: diferència entre les revisions