Revisió del 17:02, 11 nov 2006 modifica Lohen11 (discussió \| contribucions) Administradors 190.460 edits Cap resum de modificació		Revisió del 17:51, 11 nov 2006 modifica desfés Lohen11 (discussió \| contribucions) Administradors 190.460 edits Cap resum de modificació Edició següent →
Línia 1: ~~{{enconstrucció}}~~La '''Camerata florentina''' (en [[italià]] ''Camerata Fiorentina'') o Camerata de' Bardi va ser un grup d'[[humanista\|humanistes]], [[músic]]s, [[poeta\|poetes]] i [[intel·lectual]]s de [[Florència]] a finals del [[Renaixement]] que estaven units sota el patrocini del comte [[Giovanni de' Bardi]] per discutir i guiar les tendències en les arts, especialment en la música i el drama. Es van reunir principalment entre prop de [[1573]] (la primera reunió de la que se'n té constància va ser el [[14 de gener]]) fins a finals dels anys 80, a casa de Bardi, i les seves reunions tenien la reputació de tenir els homes més famosos de Florència com a hostes freqüents. Els membres més coneguts del grup a part de Bardi van ser [[Giulio Caccini]], [[Pietro Strozzi]], [[Emilio de' Cavalieri]] i [[Vincenzo Galilei]] (pare de l'[[astrònom]] [[Galileo Galilei]]). El motiu de la seva associació va ser la creença que la música s'havia corromput, i que mitjançant el retorn a les formes i l'estil de la [[Grècia Antiga]], l'art de la música podria ser millorat, i al mateix temps milloraria la societat. Van estar influïts per [[Girolamo Mei]], el primer erudit del seu temps, que sostenia - entre altres coses - que la tragèdia grega havia estat més predominantment cantada que parlada. El resultat va ser l'efervescència d'una activitat musical totalment diferent de la de fins llavors. Les crítiques sobre la música contemporània que va fer la Camerata es van centrar en l'abandonament de la [[polifonia]], que perjudicava la intel·ligibilitat del text cantat. Paradoxalment, aquesta va ser la mateixa crítica donada pel [[Concili de Trent]] unes dècades abans, encara que els punts de vista d'ambdues no podria ser més diferent. Captivada per les descripcions antigues de l'efecte emocional i moral de la tragèdia i de la comèdia grega antiga, pensaven que havia de ser cantat com una sola línia amb un acompanyament instrumental simple. L'estil musical que es va desenvolupar a partir d'aquests moments va ser anomenat [[monodia]]; es va convertir, cap als anys 90, gràcies a les obres de compositors com [[Jacopo Peri]], treballant conjuntament amb el poeta [[Ottavio Rinuccini]], en un vehicle capaç d'una àmplia expressió dramàtica. En [[1598]], Peri i Rinuccini van produir ''Dafne'', un drama sencer cantat en estil monòdic: era la primera creació d'una forma nova anomenada "[[òpera]]". Altres compositors els van seguir ràpidament, i per la primera dècada del [[segle XVII]] el nou "drama en música" era compost, escenificat i disseminat àmpliament. De totes les revolucions en la història de la música, aquesta va ser potser la més acuradament premeditada: és un dels pocs exemples en la història de la música d'abans del [[segle XX]], que la pràctica que precedeix a la teoria. Bardi i Galilei van deixar texts que exposaven les seves idees. Bardi va escriure el ''Discorso'' ([[1578]]), una llarga carta a Giulio Caccini, i Galilei va publicar el ''Dialogo della música antica et della moderna'' ([[1581]]-[[1582]]). [[Categoria:Òpera]]

Camerata florentina: diferència entre les revisions