Província senatorial: diferència entre les revisions

A principis del Segle III sabem que un governador provincial senatorial (encara que segurament era igual per a un procònsol, llegat o Procurador) enviava a la província un edicte que anunciava la data de la seva arribada, oferia el seu govern al poble, i sol•licitavasol·licitava que es provoqués el menor desordre possible en la seva rebuda. El lloc de la arribada venia determinat pel costum.

La primera missió d'un governador provincial era mantenir l'ordre. Aquesta missió va ser cada vegada més difícil en la segona meitat del Segle III. La pobresa va engendrar el bandidatge o les rebel•lionsrebel·lions (com la dels [[Bagaudes]] a la Gàl·lia) i més tard les invasions germàniques i altres, que abans sol afectaven a les províncies frontereres van arribar a províncies més allunyades.

També era missió del governador l'administració de justícia que se celebraven en els ''Conventus''. A la ciutat, quan arribava a ella el governador per impartir justícia, es concentraven litigants, oradors, mercaders, juristes, funcionaris diversos, esclaus, transportistes, prostitutes i altres; acudien des d'una extensa zona (que constituïa una espècie de districte o subprovincia) totes les ciutats de la qual integraven en l'anomenat convent jurídic. L'arribada del governador a la ciutat era saludada amb un discurs oficial, en el qual se li encomanava la ciutat i se li victorejava i aplaudia. No obstant això, en matèria civil la competència dels governadors es limitava als casos més importants. Els plets per qüestions d'impostos corresponien als Procuradors; aquests s'ocupaven de les multes, confiscacions, deutes de qualsevol tipus al ''fiscus'', reactivació de successions i transaccions comercials. Els Procuradors imperials no depenien del governador provincial, i fins i tot estaven en una situació a vegades preeminent. En matèria criminal els governadors tenien també poder, però sovint les causes es presentaven directament a l'Emperador (sense passar pel governador) o bé eren remeses a aquest pel propi governador, especialment si es tractava d'acusats de delictes polítics. Quan el reu era un decurió o curial (o algú amb un càrrec o rang superior) es consultava a l'Emperador i en tot cas s'esperava la seva resposta abans d'executar la sentència; per condemnar a un ''honestior'' a la deportació o penes de similar gravetat era precís que el governador consultés a l'Emperador i l'execució de sentència es demorava fins a obtenir resposta. Quan el governador provincial havia emès el seu veredicte el condemnat podia recórrer, i llavors el governador enviava les interlocutòries a l'Emperador i la petició (''libellus'') de l'apel•lantapel·lant; fins a no rebre resposta de l'Emperador no s'executava la sentència.

El poder del governador era suplantat a vegades pel de l'Emperador. Les ciutats i les Assemblees provincials podien dirigir-se directament a l'Emperador i sol•licitarsol·licitar la seva decisió sobre determinat tema, generalment de certa importància local o regional.