VII Concili de Toledo: diferència entre les revisions

Fou inaugurat el [[18 de novembre]] del 646, i hi van assistir quaranta-un bisbes (personalment o per delegació), en el qual la llei sobre la traïció va ser ratificada afegint-se el càstig d'excomunió per als culpables, i es va parlar de les activitats dels ''refugae'', en les quals prenien part alguns clergues (que podria ser un reflex de l'oposició del clero, favorable a [[Tulga]], al rei [[Khindasvint]]). Per evitar aquesta participació es va establir que qualsevol clergue, independentment del seu rang dins de la jerarquia eclesiàstica, que acudís a un país estranger per desenvolupar activitats contràries al rei i als gots, o que ajudés a un laic a actuar en tal forma, seria degradat i convertit en penitent perpetu (sol es li donaria la comunió al final de la seva vida); qualsevol clergue tenia prohibit administrar sagraments al penitent, i aquell que ho fes, fins i tot sota ordre directa del rei, seria anatematitzat i estaria subjecte a les mateixes penes que el beneficiat; les propietats del culpable passarien al tresor, i si el rei decidia tornar-li els seus béns sol podria fer-ho en un màxim del vint per cent. En el [[cànon]] primer del Concili els bisbes declaraven que si un laic es rebel·lava i es proclamava rei, tot bisbe i sacerdot que le hagués ajudat seria excomunicat, i es recordava el gran nombre de clergues que no havien mantingut el seu juramenti de fidelitat; si l'usurpador aconseguia aconseguir el tron i per tant no podia castigar-se als clergues que el van ajudar, serien castigats quan l'usurpador morís: semblaria que el cànon estava dirigit contra el propi rei i es referís a l'enderrocament de Tulga per Khindasvint. Els Bisbes eren contraris clarament a la cooperació amb forces estrangeres per arribar al poder o perjudicar al Regne, i aquells que ho fessin eren condemnats a més amb l'excomunió, la qual no podria ser suspesa pel rei quan hagués estat imposada a traïdors (laics o clergues) menys si els bisbes ho sol•licitavensol·licitaven; si el rei no respectava aquestes normes era culpable de traïció a la fe catòlica.

*Bisbes a Toledo. Una curiosa norma del Concili establia que els bisbes de les seus pròximes a la capital del Regne, haurien de passar un mes a l'any a Toledo, per reverenciar al rei i en honor de la seu real i consol del bisbe metropolità. La seva estada no podia coincidir amb els mesos de recol•lecciórecol·lecció de la verema. S'ignora perquè volia tenir el rei a algun bisbe de la zona a la capital a més del metropolità. Com no es fixen els mesos que havien d'acudir (sinó sols els mesos que no devien fer-ho) podia donar-se el cas que no acudissin tots els bisbes simultàniament sinó que sols dos, un o cap havien d'estar presents (només mitja dotzena de bisbats eren pròxims a la capital; els de tota la província serien poc més de la vintena, vint-i-un -més el metropolità- segons les llistes); per tant la seva utilització com un Consell consultiu no sembla probable (hi havia uns nou bisbats en la Bètica, uns dotze en Lusitània, uns vuit a Galícia, uns catorze a la Tarraconense i set a la Narbonense, a més dels corresponents arquebisbats; alguns bisbats van poder tenir caràcter temporal, doncs la llista de tots els coneguts arriba a vuitanta-dos). Si Khindasvint desconfiava del clero i volia mantenir-lo temporalment desvinculat de les seves diòcesi, hauria estès la mesura a les altres províncies. L'insistència del rei a nomenar metropolità de Toledo a Eugeni (II) al morir l'anterior metropolità Eugeni I (malgrat els precs de Brauli, que estava gairebé cec i havia confiat el govern de la seva seu al seu ardiaca) podria estar relacionada amb la mesura, si Eugeni -al qual es suposa d'una família hispano-romana de Toledo- era una personalitat d'idees pròximes a les del rei, però això sembla demostrat que no era així. Gairebé alhora el rei va nomenar bisbe a Fructuós (d'una família de l'alta noblesa a la qual va pertànyer el rei Sisenand), que deixava traslluir la seva preocupació per certs rebels; i és probable que Audax de Tarraco (que havia estat nomenat per Sisenand) tampoc fora molt favorable al rei. Potser l'elecció dels dos metropolitans es va fer a causa de la seva gran popularitat i fama de santedat i no per les seves simpaties polítiques, i la presència de bisbes en la cort fora sols per donar major realç al protocol real i metropolità, en línia amb la introducció de cerimonials més sofisticats a la cort.