Partit Nacionalista Català: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació
Línia 1:
El Partit Nacionalista Català fou un partit polític creat el març de 1932, amb l’objectiu de cercar una via d’intervenció política i electoral dins el separatisme –l’independentisme d’aquell moment–, contrari fins aleshores a tota participació en el joc polític convencional.
'''Partit Nacionalista Català''' (PNC) fou un [[partit polític]] independentista català creat el [[1932]] per un grup escindit d'[[Esquerra Republicana de Catalunya]] i un de procedent d'[[Estat Català]]. Els principals dirigents foren, entre d'altres, [[Francesc Maria Masferrer i Vernis]], [[Josep Casals i Freixes]] i [[Josep Maria Xammar i Sala]]. Pel juny del [[1936]] s'autodissolgué per a reconstruir [[Estat Català]] amb part de les joventuts d'ERC i el grup [[Nosaltres Sols!]]. Els que quedaven s'integraren el [[1940]] al [[Front Nacional de Catalunya]].
 
Sorgí, fonamentalment, del procés de confluència dels anomenats “Elements d’Estat Català” –militants procedents d’Estat Català, crítics amb la decisió de Macià de crear ERC–, i per d’altres procedents de Nosaltres Sols!, –la formació de Daniel Cardona que, finalment, es deslligà del procés per no voler renunciar al seu apoliticisme– i alguns independents com l’antic diputat de la diputació de Barcelona Manuel Massó i Llorens.
[[Categoria:Partits polítics catalans desapareguts]]
[[Categoria:Partits polítics independentistes catalans]]
Participà de les primeres eleccions al Parlament del Principat el 20 de novembre de 1932, amb una candidatura per minories per Barcelona, encapçalada pel jurista Francesc de Paula Maspons i Anglasell, qui, tot i defensar posicions no separatistes, havia mantingut una posició especialment crítica amb la discussió i retall de l’Estatut aprovat en referèndum pel poble català el 2 d’agost de 1931, a través de les pàgines d’una publicació periòdica per ell dirigida amb el nom de Claris.
 
[[es:Partit Nacionalista Català]]
Malgrat l’obtenció de més de 6.000, la no entrada al parlament condicionà el seu desenvolupament polític posterior. Després d’un procés de fortes discussions internes que portaran a l’abandó de la formació d’alguns dels seus iniciadors, com el conegut sastre Josep Casals i Freixes, i a la congelació dels seus estatuts interns durant un any, sota la direcció de Joan B. Muntada i Macau i d’Antoni Mur i Ubiergo, a partir de 1934 participà amb d’altres formacions separatistes en la preparació del 6 d’octubre, arran de la qual serien clausurats el seus estatges. A les eleccions municipals de gener 1934 presentà novament candidatura per Barcelona, i, de manera novedosa en la història de l’independentisme, també per la ciutat de Tarragona, amb uns resultats prou minsos. Finalment, el juny de 1936, junt a NS, decidí dissoldre’s per entrar a formar part de les històriques sigles separatistes d’EC, el qual acabava de trencar amb ERC poques setmanes abans, si bé alguns dirigents maldaran encara per mantenir les sigles de la formació sense reeixir.
El PNC, que reivindicava en els seus escrits “el dret de Catalunya a figurar per si mateixa al costat d’altres pobles lliures dins el marc del convivència internacional de les democràcies occidentals”, tingué com a portaveu imprès La Nació Catalana i els seus principals dirigents foren, entre d’altres, Ramon Arrufat i Arrufat, Josep M. Xammar i Sala, Josep de C. Serra i Ràfols, Francesc Masferrer i Vernísi i els ja esmentats Josep Casals i Freixes, Joan B. Muntada i Macau i Antoni Mur i Ubiergo.
Arran de l’anomenada transició polítics, alguns dels vells dirigents com Joan B. Muntada i Macau i Daniel López i Bribian intentaran recuperar encara sense èxit les sigles d’aquesta formació.
BIBLIOGRAFIA: RUBIRALTA CASAS, Fermí.- El Partit Nacionalista Català (1932-1936). Joc polític i separatisme. Rafael Dalmau, editor. Barcelona, 2010.