Diferència entre revisions de la pàgina «Eivissenc»

935 bytes afegits ,  fa 10 anys
cap resum d'edició
* Primera persona singular del present indicatiu particulars: jo neix, mereix, estreny.
* En les combinacions de verb més pronom feble, en eivissenc l'accent recau sobre el verb. En mallorquí i menorquí l'accent recau en el pronom feble (mallorquí ''menjar-sè'l'').
* El passat simple adoptaadoptava preferentment la forma simple en lloc de la perifràstica: 'aní' per vaig anar. Aquesta característica està en retrocés i avui en dia es fan servir si més no igual i la primera persona del singular ha caigut en desús. Tant abans com ara es fan servir les dues, el que varia és quina més sovint.
* Imperatius amb formes particulars: cregueu, dugueu, faceu.
* Primera i segona persona del plural del present d'indicatiu del verb estar amb els morfemes normals de Balears ''-am'' i ''-au'', és a dir, ''estam'' i ''estau''. A Mallorca i Menorca es fan servir les formes ''esteim'' i ''estèis''. En canvi, sí es fan servir aquestes formes irregulars arcaiques amb els verbs fer, dir, veure, riure i dur (''feim/feis, deim/deis, veim/veis, reim/reis'' i ''duim/duis''), com a les altres illes.
* Augmentatius amb el sufix -el·lo (homenel·lo), mentre que en mallorquí i [[menorquí]] -el·lo és un diminutiu.
* Dos en femení no pren la forma 'dues', com en valencià.
* Els pronoms febles davant el verb fan servir indistintament la forma plena i la reforçada pròpia de tot el català occidental: em dus o me dus... etc.
* Els verbs tenir i venir conserven la ''e'' de l'arrel en ser conjugats: tenc, venc, tendria, vengueres... etc. La pronunciació és de 'e' tancada quan és tònica (v[e]nc és del verb venir i v[ə]nc de vendre).
* Ús de formes verbals arcaiques, pròpies del valencià actual, en el subjuntiu. En el cas del present, només en verbs de la segona i la tercera conjugació (tenga, duga, puga, bega, visca... però canti, parli...) i en el pretèrit imperfet en totes les conjugacions i amb ús compartit amb les formes verbals pròpies del català balear (cantasses/cantassis, beguesses/beguessis...).
 
== Fonètica ==
* Metàtesis: garrafó per gafarró, pixarell per passerell.
* A la part occidental d'Eivissa (Sant Josep i Sant Antoni -vegeu el mapa a la dreta-) no es fa servir la vocal neutra en posició tònica com a la resta de l'illa i a la major part de Balears, sinó la ''e'' oberta com en central.
* Es produeix la [[iodització]] de la LL com a la resta de Balears, però no es produeix una desaparició absoluta del so com passa a moltes zones de les altres illes ( per exemple fulla és ''fuia'', però no ''fua'').
* Les [[assimilacions consonàntiques]] són també molt menors que en mallorquí i menorquí. Per exemple, quan es troben dues esses en mallorquí i menorquí es pronuncien ''ts'' , així "ses sabates" es pronuncia ''setsabates'', però en eivissenc això no passa, es pronuncia ''sessabates'', prolongant el so de la essa sorda, com en central.
* En general, l'accent és molt més suau que en mallorquí, amb una exageració significativament menor de les ''e'' i ''o'' obertes.
* Moll és tou, remull és moll, xop (aquesta darrera també s'hi empra) i remullar és mullar. Remull i remullar es pronuncien amb iodització (''remui'', ''remuiar''), però moll no (''mo[ʎ]'').
* Cassogues són pessigolles.
* Calar és posar. Es fan servir les dues paraules com a sinònimes.
 
=== Variants de l'eivissenc ===
249

modificacions