Història de la llengua castellana: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
Cap resum de modificació |
||
Línia 4:
==Del llatí al castellà==
Abans de l'arribada del llatí a la Península Ibèrica es parlaven les anomenades llengües paleohispàniques, especialment la llengua ibèrica, la tartèssica, la lusitana i l'aquità. Tots aquests idiomes actuen com a substrat del castellà, és a dir, influencien la seva formació i fan que difereixi d'altres llengües nascudes a la mateixa època i del mateix origen. Amb la conquesta romana van conviure durant un període el llatí parlat pels soldats i enviats imperials i aquestes llengües ibèriques, que es van anar barrejant. Com que la divisió d'Hispania en províncies tenia en compte les fronteres ètniques, aquest substrat va configurar les primeres diferències dialectals ja en el si del castellà més primitiu<ref>Cano Aguilar, Rafael (1988).'' El español a través de los tiempos.'' Madrid: Arco Libros, 2005</ref>. Igualment, les diferències socials entre els enviats a cada regió van afectar a la configuració del castellà, ja que al sud i l'est es parlava un llatí més culte, mentre que a les zones de conflicte (nord, oest), el llatí vulgar tenia trets més marcats.
La pèrdua de la declinació va fer que apareguessin marques morfològiques, com la -s del plural (el temps de referència és l'acusatiu), que tingués més pes l'ordre de les paraules i que proliferessin les preposicions, la majoria d'elles partícules llatines que fixen progressivament el seu significat.
Les invasions bàrbares van accentuar les diferències dialectals, ja que les llengües germàniques van actuar com adstrat de l'incipient castellà.
Linha 10 ⟶ 12:
==La llengua medieval==
El castellà medieval es va veure afectat per dos fets externs: la invasió musulmana d'Hispània, que va provocar la barreja entre espanyol i àrab amb les influències mútues consegüents, i l'intent d'estandarització dut a terme per Alfons X el Savi, que va dotar al castellà d'una norma i va fixar el seu caràcter conservador respecte a altres llengües europees.
Es pot considerar l'àrab com un superestrat, una influència posterior sobre l'estructura ja formada de la llengua (un influx menor que el d'altres idiomes amb què va coexistir el castellà per la seva pertinença a una altra família lingüística, allunyada de l'indoeuropeu). Fonològicament s'aprecia un canvi d'accent en alguns mots, amb un increment de les paraules esdrúixoles. On sí es detecta una traça perdurable és en el vocabulari, ja que fins a un 8% del lèxic espanyol té origen àrab, com per exemple ''alcohol'', ''aceite'', ''jazmín'' i ''cifra''.
Alfons X va dictar normes per a la traducció i escriptura, per exemple la duplicació de la N per indicar el so /ɲ/, que després se simplificaria en la lletra Ñ. Va permetre la convivència de les paraules iniciades amb F- i H-, fruit d'una aspiració que diferenciava el castellà d'altres llengües romàniques i que durant segles va ser vista com una variant estilística i després de registre<ref>, Paul M. Lloyd, ''From Latin to Spanish'', American Philosophical Society, Filadelfia, 1987, </ref>.
Al castellà medieval (segle XIII) sorgeixen els temps verbals compostos, construïts amb l'auxiliar "haber", tot i que encara queden algunes traces dels compostos amb el verb ser (i la concordància del participi que forçava), que es quedaria com a auxiliar per a la veu passiva, a diferència d'altres idiomes com el francès<ref>Gargallo Gil, José Enrique i María Reina Bastardas (coords.), ''Manual de lingüística románica'', Ariel Lingüística, Barcelona, 2007</ref>.
==El castellà clàssic==
Linha 20 ⟶ 26:
El segle d'or espanyol és el màxim període d'esplendor literària en castellà i constitueix l'apogeu de l'anomenat castellà clàssic.
Lèxicament va augmentar el vocabulari per derivació.
Aquest període està marcat pel predomini absolut a la península (un 80% dels seus habitants parlaven castellà<ref>Irene Lozano, ''Lenguas en guerra'', Espasa-Calpe, 2005</ref>, encara que en moltes zones en una situació de bilingüisme), pel poder de la monarquia.
==El castellà modern==
La creació de la Reial Acadèmia Espanyola el 1713, una institució amb l'encàrrec oficial de vetllar per la norma i la unitat de l'espanyola, va suposar un impuls per a l'idioma i l'entrada en una nova etapa històrica, la de l'espanyol modern, caracteritzada per l'enorme expansió a Amèrica. La publicació d'obres canòniques per part de la RAE com el ''Diccionario de autoridades'', una ortografia una gramàtica, van fer que aquesta entitat esdevingués en el referent indiscutit de l'espanyol.
Ortogràficament es va simplificar la relació entre grafia i so, es va introduir de manera definitiva la e- en les paraules que havien iniciat amb una s- davant consonant (''especial'') i, per contra, es va reintroduir la H en alguns mots que popularment l'havien perdut. El 1763 va desaparèixer la doble S i es van fixar les normes d'accentuació bàsiques de la llengua contemporània, amb un sol accent tancat.
Per afavorir l'expansió del castellà, es va crear el 1991 l'Institut Cervantes, que ensenya l'idioma i la seva cultura a etsrangers i actua com a ambaixada cultural.
| |||