Hel·lenisme: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
iw |
enllaços |
||
Línia 1:
L''''hel·lenisme''' és un període de temps d’abast històricament difús, que comença amb la mort d'[[Alexandre el Gran]] (en el [[323 aC]], any també de la mort d’[[Aristòtil]]) i arriba fins finals del
▲L''''hel·lenisme''' és un període de temps d’abast històricament difús, que comença amb la mort d'[[Alexandre el Gran]] (en el 323 aC, any també de la mort d’[[Aristòtil]]) i arriba fins finals del s. II dC En ocasions s’assigna el començament de l’època hel·lenista als anys de la conquesta de l’imperi persa per Alexandre el Gran i el seu acabament als anys de l’apogeu de l’imperi romà, allargant fins i tot el període grecoromà fins a la caiguda de l’imperi romà. L’hel·lenisme és pròpiament el fenomen de difusió de l’esperit grec (llengua i cultura) en l’àmbit del món oriental, difusió que suposa una universalització d’aquesta cultura, vehiculada pel grec com a idioma comú (6@4<Z, koinè), dins no obstant això d’un procés històric de descomposició de l’imperi macedònic, que pansa per les fases de desmembrament, conquesta de Grècia per Roma i el sorgiment de l’imperi romà. Aquesta època de profundes transformacions socials està marcada per l’aparició de les anomenades
Linha 6 ⟶ 5:
Comprèn el conjunt d’escoles de filosofia hel·lenisticoromana que es desenvolupen primer a Grècia i després a Roma, des de finals del s. IV fins a finals del s. II dC, quan comença a cobrar impuls la filosofia cristiana naixent.
El vast imperi que Alexandre el Gran deixa a la seva mort se’l reparteixen els seus successors, els diádocos, després d’una sèrie de disputes i lluites que duren 42 anys. Els territoris de Grècia i [[Macedònia]] queden sota el poder dels [[antigònides]], dinastia fundada de fet per [[Antígon
En aquest temps es produeix un profund canvi cultural en el món grec: les ciutats gregues, les poleis, cedeixen la seva importància i funcionalitat a una gran monarquia que es governa des d’una capital llunyana; la ciutat hel·lenística és una ciutat de súbdits governats per funcionaris, més que una societat de ciutadans interessats en la vida pública; no interessa tant la ciutat, com la pròpia autarquia, i la filosofia deixa de ser sistemàtica i es converteix en forma de vida orientada a la felicitat de l’individu. Com a contrapartida, sorgeix un nou esperit cosmopolita, que fa que les persones cultes es considerin «ciutadans del món» i comencen a caure les barreres i els prejudicis racistes entre grecs i bàrbars. Per la seva banda, la universalització de la cultura grega paga l’impost d’haver de barrejar-se amb les cultures locals, i Atenes deixa de ser el centre del saber: [[Pèrgam]], [[Rodes]] i sobretot el Museu
Les principals escoles filosòfiques hel·lenístiques són el cinisme, que representa l’última evolució de les escoles socràtiques menors; l’epicureisme, fundat per [[Epicur de Samos]], qui instal·la a [[Atenes]] cap a [[306
La majoria d’aquestes escoles filosòfiques té el seu període romà, que allarga la seva pervivència. Entre els filòsofs epicuris, destaca Lucreci (Titus Lucretius), autor del poema ''De rerum natura'', [De la natura de les coses], una de les obres universals de la literatura i obra també de divulgació de les doctrines físiques, cosmològiques i ètiques de l’epicureisme. A Roma floreixen també els últims estoics, i és l’estoïcisme la més difosa de les filosofies entre els romans, tant en l’època de la república com en temps de l’imperi. L’escriptor i polític Luci Anneu [[Sèneca]], preceptor de [[Neró]], l’esclau [[Epictet]] i l’emperador [[Marc Aureli]], destacats filòsofs estoics els tres, testifiquen que aquesta escola filosòfica s’havia difós a Roma en tots els estaments socials.
== La ciència grega ==
La ciència grega, que va tenir els seus orígens amb la filosofia dels primers jonis, floreix d’una manera espectacular durant el s. III i mitjan del II aC, entorn del Museu d’Alexandria; és el període alexandrí de la ciència hel·lenística. Després de l’esplendor del Liceu, amb l’impuls que [[Aristòtil]] dóna a la filosofia de la natura i a la biologia, Alexandria es converteix, per obra dels Ptolomeus i d’alguns savis peripatètics, en especial de Estrató de Làmpsac, que abandona Atenes per dirigir l’activitat científica del Museu, en centre de la investigació científica en el món conegut. Al Museu, les investigacions es van orientar per especialitats: matemàtiques, astronomia, mecànica, geografia, enginyeria, medicina, filologia, zoologia i botànica, i els savis hel·lenistes no són ja, en la seva majoria, ni pròpiament filòsofs ni posseïdors d’un saber universal; alliberats tant de les concepcions religioses com de les generalitats filosòfiques, s’especialitzen en les seves respectives investigacions teòriques, i recorren a la observació i a la experiència. El desenvolupament de les matemàtiques va ser excepcional a Grècia també en aquest període, i les ciències empíriques van arribar durant el període alexandrí a la seva major esplendor, però mai el saber teòric dels grecs va unir l’esperit especulatiu amb l’observació sistemàtica de la realitat i els fets, ni va ser en general la ciència grega una ciència aplicada. La tecnologia va ser ignorada, fonamentalment per raons de tipus social. L’esclavitud, d’una banda, que abaratia la mà d’obra en qualsevol mena de treball, i el rebuig de l’home lliure al treball manual van fer innecessàries les màquines i van impedir que la ciència grega abandonés la seva actitud habitual de ciència teòrica o contemplativa (veure text).
==La decadència de la ciència hel·lenística==
L’esplendor de la ciència hel·lenística dura aproximadament un segle i mig. El període grecoromà de la ciència grega transcorre entre la meitat del s. II aC i el s. II dC (B. Farrington ho allarga fins a la caiguda de l’imperi romà, al començament del s V dC), però és un període de decadència creixent; apareixen no obstant això dues noves ciències, la trigonometria i l’àlgebra, i les figures de Ptolemeu, Estrabó i Galè no són poc rellevants. Alexandria continua sent el centre intel·lectual i cultural, d’importància decreixent: en el 145 aC, es produeix un enfrontament de Ptolemeu Physkon amb els savis grecs, que es veuen obligats a abandonar temporalment Alexandria; durant la campanya de Cèsar a Egipte, en el [[47
[[Claudi Ptolemeu]] d’Alexandria és l’últim gran astrònom grec, que viu entre els anys 100 i 170 d.C. La seva obra, Composició matemàtica, o Sintaxi matemàtica, batejada pels àrabs com a Almagest (el més gran), desenvolupa i completa el sistema astronòmic d’epicicles i equants d’Hiparc i construeix el model d’univers geocèntric vigent fins a [[Copèrnic]]. En geografia segueix igualment [[Hiparc]] i el principi mantingut per aquest de determinar astronòmicament els llocs geogràfics.
Destacat geògraf d’aquesta època és [[Estrabó]], nascut a
[[Galè]] (ca.129-200 dC), nascut a Pèrgam, metge personal d’emperadors romans, reuneix en una obra immensa -gairebé cent tractats de medicina i filosofia- una vertadera enciclopèdia del saber metge, que s’inspira en diverses fonts: en la medicina anatòmica i fisiològica dels metges d’Alexandria, en la biologia d’Aristòtil, en les doctrines hipocràtiques dels humors, en doctrines del platonisme mitjà, en el pneuma dels estoics i en el finalisme platònic i aristotèlic. Els seus escrits van ser autoritat mèdica fins al Renaixement; Vesalio va imitar la seva tècnica anatòmica.
Segons [[Benjamin Farrington]], la ciència grega havia arribat, no sols als temps de Ptolemeu i Galè, sinó sobretot durant el període alexandrí, «al llindar de la ciència moderna» (veure cita).
Linha 34 ⟶ 33:
Alexandria va anar perdent el seu caràcter de capitalitat de la ciència, però es va mantenir encara com a centre filosòfic d’importància. Allí es desenvolupa, en la primera meitat del s’I dC, la filosofia de [[Filó]], que intenta harmonitzar el pensament grec amb el pensament jueu, i, entre els segles II i III d.C., l’escola de [[Ammoni Saccas]], mestre de [[Plotí]] i
[[Categoria:Antiga Grècia]]
|