Harmonia musical: diferència entre les revisions

Els fonaments fisiològics de l'harmonia es basen en el fenomen dels [[harmònics]]. Col·lecció de sons sinusoïdals que tot so, de qualsevol instrument, posseeix. Com que el patró intervalic dels harmònics és sempre el mateix, això crea la identificació inconscient per part del sistema auditiu d'acords més o menys "agradables", depenent de la major o menor semblança a aquest patró universal.

 

 

Durant la [[Història de la música occidental|història de la música clàssica occidental]] les convencions i regles de l'harmonia van anar variant. En el que es considera l'inici de la polifonia, al segle XI amb els ''organa'' paral.lels, les regles eren simplement premisses teòriques de com superposar un interval de consonància perfecta (8a., 5a. o 4a.) a sobre d'un cant gregorià preexistent. Al segle XIV, amb l'aparició de l'Ars Nova, els compositors cada vegada empraven figures més curtes i afegien més melodies a sobre dels cants plans preexistents, fet que provocà que l'Església s'hi oposés argumentant que la música per ser digna de Déu havia de mantenir les característiques que Gregori el Gran va dictar. La [[música religiosa|música eclesiàstica]] estava controlada per l'[[Església Catòlica|Església]] en els períodes del Renaixement, el [[música barroca|Barroc]] i el [[classicisme musical|classicisme]]. L'estil formal i harmònic del Classicisme, el període més curt de la Història de la Música, va ser agafat com a referència, tot i que en el Romanticisme els compositors cada vegada s'allunyaren més del centre tonal, fins que al segle XX s'arribà a la música atonal. No es podria parlar de trencar les regles del Classicisme, donat el fet que en el segle XX fins i tot, on l'atonalitat presentava textures i melodies contrastants amb l'estil clàssic, hi va haver sistemes i noves instruccions de com aconseguir aquella atonalitat, com en seria exemple el Dodecafonisme.