Traqueobionts: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot: Reemplaçament automàtic de text (-’ +')
Línia 29:
Les darreres dades, indiquen que els cormòfits poden provenir de [[cloròfit]]s marins amb dels [[ordre]]s ''[[Charales]]'' o ''[[Coleochaetales]]''. El [[registre fòssil]] ens indica que els primers cormòfits coneguts són del període [[Devonià]] de fa uns 500 milions d'anys.
 
Els cormòfits van tenir la capcitat d'adaptar-se a la vida en medi terrestre, gràcies a l’adquisiciól'adquisició de determinades capacitats i amb el desenvolupament, sobretot, de teixits i òrgans que els permeten de controlar la seva economia hídrica (balanç d'entrades i sortides d'aigua) i, en conseqüència, de mantenir força estable el grau d'hidratació del [[citoplasma]] cel·lular, independentment de la [[humitat]] exterior. Aquesta capacitat s'expressa qualificant els cormòfits d'organismes '''homeohidres'''. El grau d'hidratació del seu citoplasma es mou a l'entorn del 98-99% (en casos extrems entre un 70-75% en alguns xeròfits), però si el grau d'hidratació baixa més enllà d'un límit, les plantes vasculars es marceixen irremeiablement ([[punt de marciment permanent]]) i moren. Només les llavors i algunes plantes com l'[[orella d'ós]] (''Ramonda myconi''), poden entrar en estat de [[latència]].
Els homeohidres s'oposen als vegetals terrestres '''[[poiquilohídria|poiquilohidres]]''' ([[briofitins]], [[fongs]] i algunes [[algues]]), atès que el grau d'humitat citoplasmàtic dels quals oscil·la fortament en consonància amb les condicions ambientals. Aquests vegetals, que no tenen corm (i les cèl.lules dels quals són petites, amb el [[vacuoma]] (conjunt de [[vacúol]]s d'una cèl·lula) poc important i sovint amb tanins), poden, per contra, resistir llargs períodes de forta dessecació en estat de vida latent. Algunes plantes vasculars, com l'orella d'ós, capaces de resistir també dessecacions intenses sense morir han esdevingut evolutivament com secundàriament poiquilohidres.
 
== Principals línies evolutives ==
De les plantes superiors que coneixem (actuals i fòssils), i des del punt de vista filogenètic, es creu que els cormòfits comprenen sis grans línies principals, reunides, a la vegada en dos grups més genèrics.
* [[Pteridòfit]]s: sent aquest un grup molt heterogeni i possiblement [[polifilètic]], o [[parafilètic]]. Dins d’aquestad'aquesta divisió, les cinc línies evolutives es poden considerar cadascuna una [[classe (biologia)|classe]].
:* ''[[Rhynia]]'' i afins. Tots extingits i apareguts durant el Devonià. Eren vegetals simples estructuralment, sense fulles i isosporis.
:* ''[[Psilotum]]'' i afins. Actuals però estructuralment molt simples.
Línia 45:
== Èxit evolutiu ==
La condició d'homeohidre (homeohídria) deriva sobretot de l'organització i el funcionament de cèl·lules, teixits i òrgans. Cal citar com a trets principals:
* Cèl·lules amb grans [[vacúol]]s, que impliquen una mena de “medi intern aquós” i que actua d'amortidor entre l'aigua externa i la del citoplasma. L’aiguaL'aigua és responsable de la [[turgència]] cel·lular i, en últim terme, dóna forma i consistència als òrgans tendres de les plantes i fa possible un [[metabolisme]] actiu.
* El [[Arrel_(botànica)#Rizodermis|teixit absorbent de l'arrel]] permet absorbir aigua del [[sòl]].
* Els [[Teixit_vegetal#Sistema_conductor|vasos conductors]] condueixen l'aigua a tota la planta.
* Els [[Teixit_vegetal#Sistema_a.C3.AFllant_o_de_recobriment|teixits aïllants]] impermeabilitzen externament la planta per a evitar pèrdues d’aiguad'aigua, sense impedir els intercanvis de gasos.
* Els [[Teixit_vegetal#Sistema_de_sosteniment|teixits mecànics]] donen consistència al corm per tal que pugui sostenir-se adequadament, per bé que són innecessaris en medi aquàtic.
 
Línia 76:
== El cicle biològic ==
[[Fitxer:Diversity of plants image.png|thumb|400px|right]]
En les plantes vasculars, el [[cicle biològic]] és bàsicament el mateix per a tots els grups i sempre hi ha una [[alternança de generacions]], amb predomini de l’l'[[esporòfit]], el qual té estructura cormofítica, mentre que el [[gametòfit]] és d'estructura tal·lofítica. A la vegada, també hi ha alternança de fases nuclears ([[diploide]]/[[haploide]]) i de tipus de reproducció ([[sexual]]/[[asexual]]).
 
Des del punt de vista evolutiu, l’alternançal'alternança de dos individus diferents comporta la possibilitat de dues estratègies biològiques ben diferenciades: per un costat un esporòfit amb gran capacitat de supervivència, colonització, disseminació i, per l'altra, un gametòfit que optimitza al màxim la reproducció sexual. El fet que l’organismel'organisme adaptat al medi terrestre sigui precisament el de fase diploide, ha implicat una major plasticitat i més possibilitats en el procés de l’l'[[evolució adaptativa]].
 
Generalment, són descrits cinc nivells de cicles biològics que, de manera incremental en quan a complexitat, estan progressivament més adaptats al medi terrestre. Aquest són:
 
# '''Els pteridòfits tipus isosporis''', amb gran producció d’d'[[espora|espores]]. Aquest cicle té una [[fecundació]] encara lligada a l'aigua. El tenen [[pteridòfit]]s de diversos grups (algunes [[falguera|falgueres]], i els gèneres ''[[Lycopodium]]'' i ''[[Equisetum]]'', entre altres).
# '''Els pteridòfits tipus heterosporis''', amb diferenciació sexual dels [[esporangi]]s ('''megasporangis''' i '''microsporangis'''), les espores ('''megàspores''', grosses i poc nombroses, i '''micròspores''', petites i molt nombroses) i els gametòfits (megaprotal·lus i microprotal·lus). La fecundació depèn, també, de la presència d’aiguad'aigua. Es presenta en les falgueres i el gènere ''[[Selaginella]]'', entre d'altres.
Pel que fa als [[espermatòfits]], tots són heterosporis. El gametòfit femení o [[sac embrionari]] (i amb ell el megasporangi i la megàspora) depèn de l’esporòfitl'esporòfit i es troba tancat dins d’unsd'uns [[tegument]]s formats per aquest. Els teguments i el megasporangi, amb una sola megàspora, formen l'anomenat [[primordi seminal]], que ve a ser la unitat funcional de les plantes superiors. Del primordi seminal se'n deriva finalment la [[llavor]] que esdevé l’òrganl'òrgan de disseminació, de manera que substitueix les espores de les [[criptògames]] i la megàspora dels pteridòfits heterosporis.
# '''Les gimnospermes primitives''', tenen una micròspora (o gra de [[pol·len]]) que formarà un '''[[tub pol·línic]] fixador''' i produeix [[espermatozoide]]s. Un d'aquests espermatozoides s'uneix amb una [[ovocèl·lula]] per formar el [[zigot]], que es transformarà en un [[embrió]] ('''fecundació simple'''). Després de la [[fecundació]], el primordi seminal és dispersat, però en aquest cas l’embriól'embrió no entra en [[dormició]] motiu pel qual se la considera una llavor "primitiva". Apareixen unes [[flor]]s rudimentàries amb una mena de [[carpel]]s i [[estam]]s. Formen aquest tipus gimnospermes primitives com els ''[[Ginkgo]]'' i les ''[[Cycas]]''.
# '''Les gimnospermes avançades''', amb fecundació mitjançant cèl·lules (o nuclis) espermàtiques, conduïdes fins als arquegonis del megaprotal·lus per un '''tub pol·línic transportador''' (amb [[sifonogàmia]]). Després de la fecundació (també simple), el primordi seminal madura i l’embriól'embrió entra en dormició (llavor "veritable"). Apareix un '''endosperma primari'''. Tenen aquesta mena de cicle la major part de les gimnospermes actuals.
# '''Les angiospermes''', disposen d'un [[carpel]] tancat o [[pistil]] com a òrgan de protecció dels primordis seminals. El pistil comprèn típicament un [[estigma]], preparat per a rebre, filtrar i facilitar el creixement dels tubs pol·línics. Apareixen l'anomenada '''doble fecundació''' (els dos nuclis espermàtics són funcionals) i l’l''''endosperma secundari''' que és un teixit 3n de reserva format de nou a partir de la unió d'un nucli espermàtic amb el nucli secundari del [[sac embrionari]]. A partir del pistil es forma un [[fruit]] que pot ser transportat per animals a llargues distàncies, o bé obrir-se per lliurar les llavors que conté.
 
Per norma general, al llarg d'aquests cinc nivells evolutius, els gametòfits perden autonomia i es fan progressivament petits (es redueixen a poques cèl·lules, i a la pràctica deixen d’existird'existir com a individus) i es concentren en la reproducció sexual; les espores perden la missió de disseminació i de resistència. És especialment significativa l’apariciól'aparició del primordi seminal i de la llavor, que representa l’encavalcamentl'encavalcament de dues generacions, 2n i n. Tot plegat fa que, al final, es dissemina un embrió en fase latent i amb reserves noves.
 
A més, aquests cinc nivells corresponen a tres modificacions adaptatives. Dos d'aquests passos (heterospòria i desaparició dels espermatozoides) s’hans'han donat més d’und'un cop en l’evoluciól'evolució, paral·lelament en organismes no emparentats, i per això no delimiten grups filogenètics, sinó només nivells adaptatius (pteridòfits isosporis en contrast amb els heterosporis; gimnospermes primitives en contrast amb les derivades). El darrer pas evolutiu, l'aparició del primordi seminal, de la llavor, del pistil i el fruit, s’hans'han donat un sol cop en l’evoluciól'evolució i, per això, delimiten grups amb sentit sistemàtic, suposadament [[monofilètic]]s: els espermatòfits i [[magnoliofitins]].
 
== Referències ==