Aloa: diferència entre les revisions

Caigut el regne de [[Meroe]] vers el [[350]], els petits regnes com [[Ballana]] i [[Qustul]] van acabar desapareixent al cap de 200 anys; un poder mitjà com [[Nobàtia]], al nord, va existir una mica més per acabar absorbit per l'estat més poderós de [[Mukurru]] o Makurri, que va tenir per capital a [[Ciutat de Dongola|Dongola]]. Al sud va existir un regne a [[Soba]], que passat el 550, probablement abans del 600, va originar el regne d'Àloa. La seva historiahistòria és molt poc coneguda.

Vers finals del segle V aparegueren per elspels regnes de Núbia els primers eremites i monjos procedents de la [[Tebaida]], a l'Egipte bizantí; Plini i Mela anomenen aquest territori com [[Etiòpia]], però cal identificar-lo com Núbia i [[Abissínia]], és a dir les modernes [[Sudan]] i Etiòpia, i no pas sols aquesta darrera.

Al segle VI els regnes i els pobles de Núbia encara no eren cristians i l'emperadriu Teodora va enviar al monjo Julià d'Alexandria que va difondre el monofisisme, els monofisites s'anomenaven coptes. El primer que es va fer cristià fou el regne de [[Nobàtia]], a la segona meitat del segle, però aviat fou incorporat al regne de Dongola per formar Makurru, vers el 600. Julià va difondre el cristianisme monofisita, després predicat pel seu successor Longinus, auxiliat pel bisbe Teodor de Philae. Fou el monjo Longinus qui va batejar el rei de Soba o d'Àloa vers el [[580]].

El [[640]] Amr Ibn al-Aziz, comandant en cap dels àrabs, va conquerir [[Egipte]]. El patriarca [[melquita]], catòlic, Jordi d'Alexandria va fugir a [[Constantinoble]] i la seu va restar vacant durant cent anys. Els coptes, pel contrari, es van aliar als àrabs i van rebre a canvi les esglésies catòliques; el patriarca copte va passar a tenir jurisdicció sobre tot Egipte i Núbia. Els bisbes designats arreu de Núbia foren monofisites i aquesta tendència es va imposar ràpidament. Núbia es va dividir en tres províncies eclesiàstiques amb 17 bisbes: Maracu (amb les diòcesis sufragànies de Korta, Ibrim, Bucoras, Dunkala, Sai, Termus, i Suenkur); Albadia (amb les diòcesis de Borra, Gagara, Martin, Arodias, Banazi, i Menkesa); Niexamitis (amb les de Soper, Coudjarim, Takdji, i Amankul).

A la regió va existir un altre regne que s'esmenta des eldel [[900]] i que es deia [[Dotawo]], i la seva capital era a [[Dau]], i que potser va sorgir per fraccionament d'Àloa. Després va ser ocupat per Mukurra i va restar sotmès dos segles.

El segle XII es va independitzar, i es van produir enfrontaments amb els musulmans que ja no es van aturar els tres segles següents; els arquers d'Àloa van combatre amb eficàcia contra els mamelucs d'Egipte, i quan el perill quasi bebé havia passat, Suba va caure en mans dels Kawasma, una branca dels àrans Rufaa Djuhayna, i dels negres [[funj]] de [[Sennar]] el [[1504]], que després es van estendre a [[Dongola]]. La baixa Núbia va quedar aviat fora del control funj, davant els otomans: Selim I va annexionar el territori fins a la tercera cascada i hi ha va establir una guarnició de bosnians i turcs (anopmenatsanomenats ghuzz pels sudanesos).