Pau el Diaca: diferència entre les revisions

'''Pau el Diaca''' (c. 720 – 13 abril probablement 799), també conegut com a '''Paulus Diaconus''', '''Warnefred''', '''Barnefridus''' i '''Cassinensis''' (és a dir, "de [[Monte Cassino]]"), fou un [[Orde de Sant Benet|monjo benedictí]] i [[historiador]] dels [[Longobards|Llombardsllombards]].

Un avantpassat de nom LeupichisLeupiqui entrà a Itàlia amb el grup d'[[Alboí]] i va rebre terres al (o prop de) ''Fòrum Julii'' ([[Cividale del FriuliFriül]]). Durant una invasió els [[Àvars eurasiàtics|Àvarsàvars]] escamparenprovocaren que els cinc fills d'aquest guerrer marxessin a Pannònia, però un d'ells, el seu homònim, retornà a [[Itàlia]] i restaurà les arruïnadesl'arruïnada fortunesfortuna de la seva casa. El nét més jove de LeupichisLeupiqui era Warnefrid, que peramb la seva muller TheodelindaTeodelinda va esdevenirtenir elun pare defill: Pau.

Nascut entre 720 i 735 a [[Friuli,]] ([[Itàlia]] en el sí d'una noble família llombarda), Pau rebé una excepcionalment bona educació, probablement a la cort del rei llombard [[Ratquis de Friül]], a [[Pavia]];. aprenguéTingué d'uncom professora anomenatprofessor Flavià, que li ensenyà els rudiments del [[grec]]. És probable que fos secretari del rei llombard [[Desideri d'Ístria]], un successor de Ratquis; és segur que la filla d'aquest rei, Adelperga, va ser la seva alumna. Després que Adelperga s'hagués casat amb Ariquis II, duc de Benevento, Pau, a petició seva, escrigué la sevauna continuació de la història d'[[Eutropi (historiador)|Eutropi]].

És segur que vaVa viure a la cort de [[Benevent]], possiblement cercant refugi quan Pavia va ser presa per [[Carlemany]] en 774; però la seva residència, podriaperò, sernomés datadaes molttroba probablementdocumentada diversos anys després d'aquell esdeveniment. Ben aviat entrà a un monestir al [[llac de Como|Llacllac Como]], i abans de 782 s'haviaes convertit en untroba residentvivint a la gran casal'abadia [[Benedictí|benedictina]] de [[MonteAbadia Cassinode Montecassino|Montecassino]], on feiaconegué laCarlemany. coneixençaCap de Charlemagne. Sobreal 776, el seu germà Ariquis s'havia havia estat enviat com a pres a França, i quan cinc anys més tard visità el rei [[Francs|franc]] anà a [[Roma]], Paul reeixidamentPau li escrigué endemanant beneficiclemència delper al captiu, que quedà lliure.

Les seves fites literàries atragueren l'atenció de Carlemany, ique el cridà a la seva cort, on PaulPau es convertí en un potentdels factormembres endestacats el renaixementdel [[Dinastiarenaixement Carolíngia|carolingi]]. El 787 retornà a Itàlia i a Monte CassinoMontecassino, on morí el 13 d'abril, entre els anys 796 i 799. El seu cognomapel·latiu, ''Diaconus'', mostraimplica que va ser ordenat com a [[diaca]]; i alguns pensen que era un [[monjo]] abans de la caiguda del regne llombard.

L'obra principal de Pau és la seva ''[[Historia Langobardorum]]''. Aquesta incompleta història, inacabada i en sis volums, va ser escrita després de 787 i a algun moment no posterior al 795/96, potser a Montecassino. S'ocupa de la història dels llombards, dels seus orígens llegendaris al nord, a 'Escandinàvia', i les seves subsegüents migracions, notablement a Itàlia en 568/9 a la mort del Reirei Liutprand el 744, i conté molta informació sobre l'imperi bizantí, els francs, i altres. La història està explicada des del punt de vista d'un llombard i és especialment valuosa per a les relacions entre els francs i els llombards. Comença així:

Entre les seves fonts, Pau utilitzà el document anomenat ''[[Origo Gentis Langobardorum]]'', el ''[[Liber Pontificalis]]'', la història perduda de [[SecundusSecund de Trent]], i els annals perduts de [[Benevent]]; va fer un ús lliure de [[Beda]], [[Gregori de Tours]] i [[Isidor de Sevilla]].

De la mateixa època és la seva ''[[Historia Romana]]'', una continuació del ''[[Breviari]]'' d'[[Eutropi (historiador)|Eutropi]]. Aquesta fou compilada entre el 766 i el 771, a BeneventoBenevent. La història diu que que Pau aconsellà Adelperga de llegir a Eutropi. Feia això, però es queixava que aquest escriptor pagà no deia res sobre afers eclesiàstics i s'aturava amb l'accessió de l'emperador [[Valent]] en 364; consegüentment Pau entrellaçà extractes procedents de les Escriptures, dels historiadors eclesiàstics i d'altres fonts ,amb Eutropi, i afegí sis llibres, fent remuntar, doncs, la història, al 553. Aquest treball té valor per a la seva primera presentació històrica del final de l'Imperi Romà d'Occident, tot i que va ser molt popular durant l'edat mitjana. Ha estat editat i s'ha publicat per [[Johann Gustav Droysen|Droysen]] en el ''Monumenta Germaniae Historica. Antiquissimi Auctores'', Band ii. (1879) així com per A. Crivellucci, en ''Fonti per la storia d' Italia'', n. 51 (1914).