Diferència entre revisions de la pàgina «Maurice Emmanuel»

1.151 bytes afegits ,  fa 9 anys
cap resum d'edició
 
Al llarg d'una vida fecunda i generosa, Emmanuel comptarà amb infinitat d'amics, francesos i estrangers, a més de nombrosos alumnes i deixebles: entre els primers, [[Dukas]], [[Pierné]], [[Tournemire]], [[Louis Aubert|Aubert]], [[Marcel Dupré|Dupré]], [[Paul Ladmirault|Ladmirault]], [[Koechlin]] (a qui tant l'uneix), [[Le Flem]], [[Busoni]], entre els segons, [[Ibert]], [[Roland-Manuel]], [[Georges Migot|Migot]], [[Robert Casadesus|Casadesus]], [[Lefébure]] i [[Messiaen]]. Apassionat per la [[música modal]] i la mètrica grega antiga, Emmanuel escriu nombrosos assajos, entre ells una ''Història de la llengua musical'' (1911), llibre fonamental que testimonia el seu profund coneixement de les fonts populars i la música antiga, un ''Tractat de l'acompanyament modal dels salms'' (1913); sengles biografies de [[César Franck]] (1930) -la figura del qual va contribuir a reivindicar- i [[Anton Reicha]] (1936) i un transcendental estudi sobre ''[[Pelléas et Mélisande]]'' (1926).
 
== Obres ==
 
Però aquest veritable humanista va ser també, i sobretot, un músic original i sensible, autor d'un important llegat constituït per trenta úniques obres numerades entre les quals hi ha dues tragèdies líriques en tres actes sobre textos d'[[Èsquil]]: ''[[Prométhée enchaîné]]'' i ''[[Salamine]]''. La seva pudor, el seu afany de perfecció i un implacable esperit autocrític el portaran a destruir o impedir la publicació de quaranta-tres composicions: set sonates, un septet, un quartet de corda, una simfonia, dotze cançons i nombroses peces per a piano.
 
Exceptuades les seves partitures més ambicioses (les dues òperes esmentades, la pantomima ''Pierrot pintor'' i la música incidental per al ''Amfitrió de Plaute''), la discografia d'Emmanuel era, fins ara, reduïda però cobria amb prou fortuna gairebé tota la resta de la seva producció. Així, Leif Segerstam i Gilles Nopre van gravar en la ja extinta col·lecció Naxos ''Patrimoine'' (1990-92) les dues Simfonies i ''El Poema del Roine'', darrera obra d'Emmanuel, orquestrada per D'Harcourt, el mateix segell que va registrar el 1995 les ''Trenta cançons borgonyones'' del país de Beaune amb Florence Katz, Jean-Pierre Quenaudon, Laure Rivierre i el Cor Regional de Borgonya dirigit per Roger Toulet, a Florence Katz, Lionel Peintre i Marie-Catherine Girod es va deure la integral de les cançons (Timpani, 1995), la mateixa pianista va publicar el 1986 per Accord les extraordinàries Sis sonatinas per a piano més la Sonata per a flauta, clarinet i piano en companyia de Richard Vieille i Alain Marion, i el 1993 el jove duo format per Marc Coppey i Eric Li Sage es va atrevir amb la Sonata per a violoncel i piano (K617).
 
{{ORDENA:Emmanuel, Maurice}}
175.265

modificacions