Sistan: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Redireccionant cap a Kabulistan emprant els Viquiestris |
Cap resum de modificació |
||
Línia 1:
'''Sistan''' (Persa: سیستان) fou una regió de [[Pèrsia]]. Una part de la regió històrica forma avui dia part de la província iraniana de [[Sistan i Belutxistan]], un altra part esta inclosa a l'[[Afganistan]] (formant la [[província de Nimruz]]) i encara una tercera part pertany a la província iraniana de [[Khorasan del Sud]].
==Etimologia==
Anteriorment es deia ''Avestan'', una de les regions del ''Haetumand'' (País del [[Helmand|Hilmand]]); a les fonts gregues antigues apareix com ''Erymandos'' i a les perses [[aquemènides]] com Zaranka o Zranka ([[inscripció de Behistun]], de [[Darios el Gran]], i inscripció de [[Persèpolis]], de [[Xerxes I]]) que [[Heròdot]] converteix en ''Sarangai'' i va derivar en [[Drangiana]] en temps d'[[Alexandre el Gran]] i '''Zarangiana''' segons [[Isidor de Carax]] al segle I aC. La capital del país fou coneguda per [[Zarang]], derivada de Zarangiana. El nom '''[[Sakastan]]''' (o Sagastan) no apareix fins la inscripció de Naksh-i Rustam (de [[Sapor I]] vers 239/241 a 270/273) nom que fou temporal i simultani a Zarangiana, i vol dir país dels [[sakes]] (''saces'', [[saques]]) o [[escites]] que s'hi van establir a la part final del primer mil·leni aC i fins al segle I dC. Després de l'època musulmana Sakastan va evolucionar a [[Sidjistan]] o Sistan, però se l'anomena a vegades Nimruz (Migdia/Sud) perquè estava al migdia (sud) del [[Khurasan (província del califat)|Khurasan]]. Els [[gaznèvides]] l'anomenaven País de l'Est (al-Sharkia) al segle XI. Posteriorment el nom de Sistan s'imposà encara que Nimruz es va mantenir i modernament fou readoptat per a una província de l'[[Afganistan]].
==Història==
A la prehistòria la civilització de Jiroft va cobrir part de la regió del Sistan i el Kirman vers el III mil·lenni. Després d'això el territori fou ocupat per tribus àries o indo-àries anomenades iranians. Es creu que es va formar un regne anomenat Aracòsia, que al menys en part fou dominat per l'Imperi Mede vers el 600 aC. El 550 aC els medes foren suplantats per la dinastia persa aquemènida i tota l'Aracòsia fou incorporada. Al final del segle IV aC el rei Alexandre el Gran va conquerir l'Imperi Persa. Va fundar Alexandria d'Aracòsia, moderna Kandahar, a l'est de la regió històrica de Sistan; a la mort d'Aleandre, i després del període de lluites entre els diàdocs, va quedar en mans dels selèucides, però vers el 180 aC estava en mans del regne grec de Bactriana. A la segona meitat del segle II aC les tribus indo-escites o sakes van assolar el regne de Bactriana; foren derrotats pels parts però a la regió es va formar un regne Indo-part dirigit pels Suren, vassalls dels parts, fins vers el 20 dC quan els kushan o kushana van dominar la regió fins que al segle III foren derrotat pels sassànides. Sapor I (240-270) va formar la província (shahr) de Sakastan, Turestan (o Turan) i Hind que abraçava el Sistan, nord del Balutxistan i sud del Balutxistan (fins a la mar). La província fou sovint un feu dels fills del rei. Un quart districte (kust) de la província a la part oriental el formaven la Zranka o Drangiana i la Haraxwat o Aracòsia amb capital a Zarang (Zaranj). A la meitat del segle V fou assolat pels huns heftalites; els sassànides van recuperar la regió vers 565 però abans d'un segle després la van perdre davant els àrabs.
Els musulmans van arribar des de Kirman el 644 dirigits per Asim ibn Amr i Abdullah ibn Umar que van ocupar Zarang; els habitants van fer un tractat amb el califat pel qual van pagar el kharadj, però el domini no va tenir continuitat. El comandant de l'exèrcit musulmà (acampat al Kirman) Abd Allah ibn Amir (governador del Khurasan) va enviar (652) a al-Rabi ibn Ziyad al-Hinithi al Sistan; al-Rabi va creuar el desert entre Kirman i Sistan i va arribar a Zaliq, una fortalesa propera a la frontera de la província; el dihaqan (dikan) local es va rendir; al-Rabi va sotmetre altres dues poblacions i el temple de Karkuya ple del foc i un mobadh mobadhan i un herbadh (els rangs més alts del clergat en el zoroastrisme); al-Rabi va projectar la conquesta de Zaranj que encara que anteriorment sotmesa, tornava a ser rebel. Entre Zaliq i Zaranj foren ocupades diverses poblacions com Zught, Nasrudh i Sherwadh, sense gairebé lluita. El marzban de Zaranj, Aparwez, va fer front als enemics però finalment fou derrotat i es va haver de rendir; es diu que quan Aparwez es va presentar a al-Rabi per negociar els termes de la rendició, el general àrab estava asseguta al cos d'un soldat mort. Se sap que també hi havia nestorians i un bisbe de la regió és esmentat al Sínode de Dadisho del 1033 i se sap que hi havia comunitats a Bust i Aracòsia i sens dubte a llocs del Sistan. El darrer bisbe cristià del Sistan és esmentat el 1366.
Des de Sistan els àrabs van fer incursions a l'est: Abd al-Rahman ibn Samura va atacar Rukhkhadj (Aracòsia) i Zamindawar on regnaven els zunbils; i Kabulistan o Zabulistan on regnaven els shahis. Les incursions van seguir durant anys però les dues dinasties foren persistents i van resistir fins a l'època saffàrida (861-1003). La resistència de les poblacions locals iranianes als impostos recaptats pels àrabs va contribuir al suport de que van gaudir a la regió els kharigites que s'hi havien refigiat procedents del Kirman i abans de més a l'oest; els kharigites azarika van gaudir també del suport dels àrabs Bakr ibn Wail; per tot això el Sistan (junt al Khurasan) fou el centre de la llarga revolta kharigita d'Hamza ibn Adharak o Abd Allah originari de Run u Djul al sud del modern Afganistan; durant trenta anys Hamza va lluitar amb l'exèrcit del califa abbàsida i fou per lluitar contra ell que Harun al-Rashid va marxar al Khurasan i va morir a Tus el 809. Després el Khurasan fou per al-Mamun que va enviar contra Hamza al seu general Tahir, i altres, que no van aconseguir res decisiu. Hamza va morir el 828 i el kharigisme va seguir actiu i en desenvolupament a la regió fins al temps dels saffàrides.
Els voluntaris sunnites al Sistan i Bust, els ayyars i mutatawwis, sense rebre ajut dels governadors tahírides del Khurasan, es van organitzar; entre ells van sorgir caps com Salih ibn al-Nadr (o al-Nasr) i el seu fill Dirham ibn al-Nasr. Peró el comandant més destacat fou Yakut ibn al-Layth, que va acabar prenent el poder a Zaranj el 861 amb el títol d'emir de Sistan. Junt amb el seu germà Amr ibn al-Layth van construir un estat considerable que va subsistir tot el segle X i fins el començament del XI. A partir d'aquesta època els geògrafs àrabs comencen a donar descripcions més detallades del país.
Vegeu article principal: [[Saffàrida|Dinastia Saffàrida]]
El 1033 fou conquerit pels gaznàvides (Mahmud de Gazni); hi foren nomenats diversos governadors entre els quals Tahir II ibn Khalaf (1009-1029) i Tadj al-Din I Abu l-Fadl Nasr (1029-1073) que va fundar una dinastia ([[dinastia nàsrida|Nàsrida]]) de maliks que depenia dels gaznèvides fins que el 1048 va passar a ser vassalla dels seljúcides. El llarg regnat de Tadj al-Din II Abu l-Fadl Nasr (1106-1164), que es va casar amb una germana del sulta seljúcida Sandjar, anomenada Safiyya Khatun, els va permetre consolidar el seu poder i prosperar; sovint van col·laborar amb els seljúcides amb tropes destacant per l'expedició a Gazni del 1116/1117 quan va ser instal·lat Bahram Shah, i a la batalla de Katwan (o batalla de l'estepa de Katwan) contra els kara-khitai al Turquestan, el 1141; al interior van defensar el país principalment contra atacs o ràtzies períodiques dels ismaïlites del Kuhistan. Els maliks van prendre part a la lluita entre gúrides i els khwarizmshahs i des de 1194 foren vassalls d'aquestos. La situació va durar fins el 1221 quan van arribar els mongols; Zaranj fou aquejada (1222). La dinastia se'n va declarar vassalls i va poder subsistir però el 1225 fou enderrocada per Djalal al-Din Manguberti i el amir corasmi Tadj al-Din Inal Tegin (Inaltigin) va ocupar el poder segons sembla durant uns deu anys (altres fonts diuen uns sis anys).
Llavors la província fou atacada per segona vegada pels mongols i va pujar al tron una nova dinastia: els [[mihrabànides]]. Aquestos van competir amns la dinastia Kart d'Herat; els ismaïlites havien estat eliminats però el seu lloc el van ocupar en les ràtzies unes bandes turco-mongoles entre les que destacaven els karaunes (karawnas) i un dels seus grups els negüders o nikudaris. El 1383 el país fou devastat per Tamerlà, el malik fou deposat i Zaranj i Bust saquejades (aquesta segona va quedar tant destruïda que fou abandonada) i el embassament de Band-i Rustam que retenia l'aigua del Helmand i servia per regar tota la zona per mig de canals fou també destruïda. Els maliks es van refugiar uns anys al Sarhadd, un territori muntanyós entre Sistan i Makran. El 1507 l'uzbek Muhammad Shaybani Khan es va apoderar d'Herat (on governaven els timúrides) i tot seguit va dirigir una expedició contra Sistan, però el 1510 el safàvida Ismail I va derrotar decisivament als uzbeks a Merv. Els maliks mihrabànides es van declarar vassalls dels safàvides però aquestos van ocupar el país i no van tardar a eliminar la dinastia sota el xa Tahmasp I (vers 1537), a la mort del darrer malik. Els wakils safàvides van agafr el poder.
Vegeu article principal: [[Mihrabànida|Dinastia Mihrabànida]]
Sistan fou agregat al govern del Khurasan i administrar per germans del xa entre els quals Sam Mirza.
{{inacabat}}
The most famous archaeological sites in Sistan are Shahr-e Sukhteh and the site on Kuh-e Khwajeh, a hill rising up as an island in the middle of Lake
| |||