Diferència entre revisions de la pàgina «Llengües indoàries mitjanes»

cap resum d'edició
m (Canviant reflist per referències)
Les '''llengües indoàries mitgesmitjanes''' són els dialectes de l’Altal'[[Alta Edat Mitjana]] de les [[llengües indoàries]], els descendents dels dialectes indoaris antics com el [[sànscrit]], i els predecessors de les llengües medievals tardanes com l’l'[[apabhramsha]] o l’l'[[abahatta]], els quals van evolucionar fins a convertir-se en les llengües indoàries modernes, com l’l'[[hindustaní]] (hindi – urdú), l’l'[[oriya]], el [[bengalí]] o el [[panjabi]]. La paraula [[pràcrit]] també s’aplicas'aplica sovint a aquestes llengües (''prakrita'' vol dir literalment ''natural'' en contrast amb ''sanskrita'', que vol dir literalment ''construïda'' o ''refinada''). Els estudiosos moderns com Shapiro fan servir aquesta classificació incloent totes les llengües indoàries mitges sota l’etiquetal'etiqueta de ''pràcrits'', mentre que altres emfatitzen el desenvolupament independent d’aquestesd'aquestes llengües, sovint separat del sànscrit per diferencies socials i geogràfiques.<ref>{{en}} Shapiro, Michael C. ''Hindi.'' {{subratllat|Facts about the world's languages: An encyclopedia of the world's major languages, past and present. {{en}} Ed. Jane Garry, and Carl Rubino: New England Publishing Associates, 2001.</ref>
 
==Història==
 
Les [[llengües indoàries]] és classifiquen comunament en tres grans grups (antigues, mitges i noves), una classificació lingüística i no estrictament cronològica, ja que el [[sànscrit]] clàssic va coexistir amb les llengües vernacles indoàries mitges. Algunes de les seves característiques lèxiques i morfològiques delaten el fet de que no són una continuació directe del [[sànscrit]] {{lang|sa|Ṛgvedic}}, la base principal del sànscrit clàssic, sinó que descendeixen de dialectes que, malgrat tenir moltes similituds, eren diferents del {{lang|sa|Ṛgvedic}} i en alguns aspectes fins i tot més primitius.
 
L’etapaL'etapa de indoària mitjana es creu que es va estendre durant més d’und'un miler d’anysd'anys en el 600 aC i el 1000 dC, i sovint es divideix en tres o quatre subdivisions principals. La primera etapa es representada per les inscripcions d’d'[[Asoka]] (vers 250 aC) i en el [[Pali|pāli]] (utilitzat en les escriptures [[budistes]]) i l’l'[[Ardhamagadhi|ardhamāgadhī]] (utilitzat en les escriptures [[jainistes]]). L’etapaL'etapa mitjana es representada per diversos [[pràcrit|pràcrits]], especialment el [[sauraseni]], el [[maharashtri]] i el [[magadhi]]. L’ultimaL'ultima etapa es representada pels dialectes [[Apabhramsha|apabhraṃśa]] del segle VI i posteriors, que precedeixen a les llengües indoàries modernes <ref name="oberlies">{{en}} Oberlies, Thomas, ''Aśokan Prakrit and Pali''. {{subratllat|The Indo-Aryan Languages {{en}} Ed. George Cardona, Dhanesh Jain: Routledge Language Family Series, 2003.</ref><ref name="Shapiro, Hindi">Shapiro, ''Hindi.''</ref> (per exemple, el [[braj bhasha]]).
 
==Fonologia i morfologia==
Les llengües indoàries mitges, malgrat que individualment diferent, comparteixen característiques fonològiques i morfològiques que les caracteritza com a descendents en paral·lel de les llengües indoàries antigues. A continuació es mostra una llista de diversos canvis de sons típics de la seva fonologia:
 
Les llengües indoàries mitges, malgrat que individualment diferent, comparteixen característiques fonològiques i morfològiques que les caracteritza com a descendents en paral·lel de les llengües indoàries antigues.
 
A continuació es mostra una llista de diversos canvis de sons típics de la seva fonologia:
 
# Les vocals líquides '{{IPA|ṛ}}' i '{{IPA|ḷ}}' són substituïdes per 'a', 'i' o 'u'.
# Els diftongs 'ai' i 'au' són substituïts per 'e' i 'o'.
# Desapareixen les consonants finals excepte la '{{IPA|-ṃ}}', a menys que siguin unions 'sandhi'.
 
Les característiques més notables d’aquestesd'aquestes llengües son:
 
Les característiques més notables d’aquestes llengües son:
 
* La pèrdua de la dual
* Fusió dels fonemes 'i-/u-' i 'ī-/ū-' en la inflexió 'ī-/ū-'
* L'eliminació del datiu, les funcions del qual son assumides pel genitiu
* L’úsL'ús simultani de diferents desinències de cas un paradigma.
* L’úsL'ús de '{{unicode|mahyaṃ}}' i '{{unicode|tubhyaṃ}}' com a genitius i 'me' i 'te' com instrumentals.
* Desaparició gradual de la veu intermèdia.
* Coexistència de formes verbals noves e històriques basades en l’arrell'arrel del present.
* L’úsL'ús de terminacions de l’actiul'actiu en el passiu.
 
En el vocabulari, les llengües indoàries mitges depenen principalment del indoari antic, amb l’addiciól'addició d’unesd'unes poques paraules anomenades 'deśī' , sovint d’origend'origen incert.<ref name="oberlies"/>
 
==Innovació==
Una innovació d’aquestesd'aquestes llengües son les construccions verbals en sèrie, que s’hans'han convertit en els predicats complexos de les llengües modernes de l’Índial'Índia com l’hindil'hindi. Per exemple भाग जा (bhāg jā) ''corre'' vol dir ''fugir'', पका ले (pakā le) ''posar-se a cuinar'' vol dir cuinar per si mateix, i पका दे (pakā de) ''donar per cuinar'' vol dir ''cuinar per algú''. El verb auxiliar restringeix el significat del verb principal o li afegeix un matís.<ref name="Shapiro, Hindi"/> A continuació, el verb auxiliar era gramaticalitzat en el que es coneix com a verb lleuger, principalment utilitzat per transmetre distincions lèxiques del verb principal.
 
==Apabhramsa==
 
Un [[Apabhramsha|apabhramsa]] (també anomenat ''avahatta'') era una llengua evolucionada dels pràcrits.<ref>BPT Vagish Shastri, Bundelkhand Ki Prachinta, Vidvad Gosthi, 1965, Varanasi, India.</ref><ref>Devendra Kumar Jain, Apabhramsa Bhasa aur Sahitya, Bhartiya Jnanapitha Prakashan, 1966, Calcutta, India.</ref><ref>P.D.Gune, An Introduction to Comparative Philology, Poona Oriental BookHouse, 1959, Poona, India.</ref> Les llengües provincials modernes van evolucionar dels diferents apabhramsas. [[Patanjali]] va ser el primer en fer servir l’apabhramsal'apabhramsa en el seu ''Mahabhasya'' (200 aC). La paraula es derivada de la paraula sànscrit ''Apabhrasta'',<ref>R.A.Pandey and R.N. Mishra, Pali Prakrat-Apabhramsa Sangraha, Vishwavidyalaya Prakashan, 1968, Varanasi, India</ref> que vol dir ''forma corrompuda del sànscrit''. La llengua apabhramsa va la ser la més utilitzada pel [[jainisme]] i la literatura espiritual dels Siddhas (mestres de l'hinduisme).
 
Quan els [[Gitanosgitanos]] van emigrar de [[Rajasthan]], [[PunjabPanjab]], [[Sindh]] i [[Afganistan]] durant el segle I aC, parlaven una llengua apabhramsa de l’oestl'oest de l’Índial'Índia. Es van establir als països occidentals als voltants del segle XII.<ref>{{en}} Vagish Shastri, Gypsy language and grammar, Vol XXI, Yogic Voice Consciousness Institute, 2004, Varanasi, India </ref>
 
===Poetes en apabhramsa ===
 
Les obres literàries en apabhramsa van aparèixer cap al segle VIII aC. Cal destacar el poeta Svayambhu i el seu poema ''Pauma Cariu''.
 
220.243

modificacions