Mer i mixt imperi: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot insereix {{ORDENA:Mer I Mixt Imperi}}
Línia 11:
El mixt imperi, en canvi, era aquella jurisdicció civil o poder per administrar justícia en els casos comuns, de petita i mitjana importància com ara una baralla, els quals es castigaven normalment amb [[penes pecuniàries]] (multes).<ref name="Diccionari"/>
 
==Complexitat La complexitat de la seva d'aplicació ==
Tot i que sovint anaven aparellades, la [[jurisdicció]] d'un lloc no té res a veure amb la seva [[propietat privada]]. Per tant, es podia donar a vegades que el senyor d'un [[feu]], que l'explotava econòmicament, no en tingués la capacitat d'administrar [[justícia]] perquè se l'hagués reservada el seu senyor feudal. També podia ser que aquest li hagués donat el mixt imperi per administrar justícia per les causes del dia a dia i que ell s'hagués reservat només el mer imperi pels crims més importants. Això provocava molt sovint situacions legals complicades ja que un feu s'acostumava a [[infeudar]] repetidament a nobles inferiors creant tota una escala de propietaris.
 
A això cal sumar-hi que l'avanç de la [[feudalització]] i la desintegració de la noció de poder públic (a [[Catalunya]] sobretot a partir de les revoltes feudals del segle [[segle XI|XI]]) el concepte de jurisdicció s'anà difuminant fins a confondre's amb el de propietat. L'aristocràcia guerrera va imposar per la força la seva autoritat a les poblacions per apropiar-se de les terres que governaven en nom del seu senyor, així com també de l'administració de justícia, que lògicament va quedar devaluada sovint a la simple voluntat dels que tenien les armes.<ref>''Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans: La formació de la societat feudal. Segles VI - XII'', vol. 2 ; Fundació Enciclopèdia Catalana ; Barcelona ; 1998 ; pp. 178-181</ref>
Tot i que sovint anaven aparellades, la [[jurisdicció]] d'un lloc no té res a veure amb la seva [[propietat]]. Per tant, es podia donar a vegades que el senyor d'un [[feu]], que l'explotava econòmicament, no en tingués la capacitat d'administrar [[justícia]] perquè se l'hagués reservada el seu senyor feudal. També podia ser que aquest li hagués donat el mixt imperi per administrar justícia per les causes del dia a dia i que ell s'hagués reservat només el mer imperi pels crims més importants. Això provocava molt sovint situacions legals complicades ja que un feu s'acostumava a [[infeudar]] repetidament a nobles inferiors creant tota una escala de propietaris.
 
A això cal sumar-hi que l'avanç de la feudalització i la desintegració de la noció de poder públic (a [[Catalunya]] sobretot a partir de les revoltes feudals del segle [[segle XI|XI]]) el concepte de jurisdicció s'anà difuminant fins a confondre's amb el de propietat. L'aristocràcia guerrera va imposar per la força la seva autoritat a les poblacions per apropiar-se de les terres que governaven en nom del seu senyor, així com també de l'administració de justícia, que lògicament va quedar devaluada sovint a la simple voluntat dels que tenien les armes.<ref>''Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans: La formació de la societat feudal. Segles VI - XII'', vol. 2 ; Fundació Enciclopèdia Catalana ; Barcelona ; 1998 ; pp. 178-181</ref>
 
Això va provocar la reacció del poder comtal (reial a partir d'[[Alfons el Cast]]) que al combatre les revoltes dels nobles estava defensant la seva sobirania sobre el país. A finals del s. XII reclamava l'existència d'unes [[regalies]] o drets exclusius del sobirà. I al s. [[XIII]] la monarquia catalana es va emparar precisament en els conceptes de mer imperi i mixt imperi que s'extreien del ''[[Codi de Justinià]]'' per reclamar l'exclusivitat dels seus jutges en els plets per crims de sang. L'objectiu era situar la justícia del rei com a pública, per damunt de la dels nobles que es volia considerar privada.<ref>''Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans: La formació de la societat feudal. Segles VI - XII'', vol. 2 ; Fundació Enciclopèdia Catalana ; Barcelona ; 1998 ; p. 207</ref>