Obre el menú principal

Canvis

3.804 octets eliminats ,  fa 7 anys
S'escriu "bel canto". Jomvo
#REDIRECT [[da:Bel canto]]
En la [[música clàssica]], el '''belcanto''' (en [[italià]], el «cant bonic») designa un estil de cant fundat en la bellesa del [[timbre musical|timbre]] i en la recerca d'una certa virtuositat vocal, vocalització, [[Ornament (música)|ornament]], extensió de la [[tessitura]], etc.
 
S'originava a Itàlia a finals del [[segle XVI]] i arribava al seu màxim esplendor a la primera part del [[segle XIX]] durant l'època justament anomenada del Bel Canto. [[Rossini]] ([[1792]]-[[1868]]), [[Bellini]] ([[1801]]-[[1835]]), i [[Donizetti]] ([[1797]]-[[1848]]) foren qui millor exemplifiquen aquest estil durant el període comprès entre aproximadament el [[1810]] i el [[1830]].
 
El bel canto se centra en la uniformitat perfecte a través de la veu, el [[legato]] hàbil, un registre alt i clar, agilitat enorme i flexibilitat, i un cert timbre líric, "dolç". Trinats, refilets, notes picades, llargues cadències improvisades, etc., són les principals característiques. El bel canto emfasitza més en la tècnica que en el volum.
 
Va significar una demostració de les capacitats vocals dels intèrprets, amb la seva habilitat tècnica virtuosa i proeses diverses, sovint en detriment de l'acció escènica. Trinats, refilets, notes picades, llargues cadències improvisades, etc., són les principals característiques del bel canto, almenys durant el segle XVII i el [[segle XVIII]].
 
Tanmateix, els intèrprets del bel canto, sovint estan més preocupats per la demostració del seu tecnicisme personal que per la pertinència de les seves intervencions en l'aspecte dramàtic, i molts compositors - [[Gluck]], [[Mozart]], [[Rossini]], entre altres - van intentar, amb més o menys d'èxit, posar un dic als «desbordaments» dels [[castrato|castrats]] i de les «[[prima donna|primas donnas]]». D'altra banda, la virtuositat desenvolupada per aquests cantants ha contribuït no només a fer evolucionar la tècnica del cant en gèneres molt allunyats de l'òpera - en la [[música sacra]] per exemple -, sinó que també ha estimulat igualment el desenvolupament de la tècnica instrumental: per exemple, en el concert de solista, gènere nascut al començament del segle XVIII, les parts confiades als solistes no són en el fons res més que del «bel canto» adaptat a la música instrumental.
 
Derivat del procediment d'escriptura musical anomenada [[monodia]] acompanyada - tècnica nascuda al mateix temps que l'òpera, i que l'és indissociable -, el bel canto està naturalment centrat al voltant de la melodia: s'oposa doncs al cant polifònic de la fi de l'[[edat mitjana]] i del [[Renaixement]], i també al corrent musical encetat al [[segle XIX]] per certs compositors d'òperes, com [[Berlioz]], [[Wagner]] o [[Debussy]], per als quals els cantants, la veu i la música, havien d'estar al servei del drama, i no el contrari.
 
El segle XIX és d'altra banda habitualment considerat com el període que marca el començament del declivi del bel canto, fins arribar als últims testimonis, ja entrat al [[segle XX]], dels compositors italians [[Leoncavallo]], [[Puccini]] o [[Mascagni]].
 
== Vegeu també ==
* [[Llista d'òperes més importants]]
 
{{Terminologia operística}}
 
[[Categoria:Òpera]]
 
[[ar:بل كانتو]]
[[be:Бельканта]]
[[cs:Belcanto]]
[[da:Bel canto]]
[[de:Belcanto]]
[[en:Bel canto]]
[[eo:Belkanto]]
[[es:Bel canto]]
[[et:Bel canto]]
[[fi:Bel canto]]
[[fr:Bel canto]]
[[hr:Bel canto]]
[[hu:Bel canto]]
[[it:Belcanto]]
[[ja:ベルカント]]
[[ka:ბელკანტო]]
[[ms:Bel kanto]]
[[nl:Belcanto (zangstijl)]]
[[nn:Bel canto]]
[[no:Bel canto]]
[[pl:Bel canto]]
[[pt:Bel canto]]
[[ro:Bel canto]]
[[ru:Бельканто]]
[[simple:Bel canto]]
[[sl:Bel canto]]
[[sv:Bel canto]]
[[tr:Belcanto]]
[[uk:Бельканто]]
[[zh:美声唱法]]
[[zh-yue:美聲學派]]
Usuari anònim