Viquipèdia

Anticòs anticardiolipina: diferència entre les revisions

Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
m Robot treu enllaç igual al text enllaçat
Cap resum de modificació
Línia 1:
 
Els '''anticossos anticardiolipina''' són un tipus d’[[anticòs]] de tipus antifosfolípid, els(aPL). qualsAquest ataquentipus d'anticossos reconeixen de forma específica els fosfolípids que formen les membranes cel•lulars. L’anticardiolipinaEls generalmentanticossos estàanticardiolipina dirigidareconeixen contrai ataquen la [[cardiolipina]], un tipus de [[fosfolípid]] carregat negativament que es troba a la membrana interna dels [[mitocondris]]. L'anticardiolipina és una [[immunoglobulina]] adquirida associada a la formació de coàguls de sang (trombòsis) dins de condicions autoimmunes i a diferents malalties com la [[sífilis]], la [[síndrome antifosfolípid]], la vasculitis crònica, la insuficiència vertebrobasilar, el síndrome de Beheçet, l’[[avortament]] espontani idiopàtic i el [[lupus eritematós sistèmic]] (LES). Aquests anticossos també estan relacionats amb infeccions, [[neoplàsia]] i fins i tot es presenten en pacients sense cap patologia associada.
[[Fitxer:Antibody.JPG|thumb|Un anticòs o immunoglobulina és una proteïna amb forma de Y que es compon de dues cadenes pesants i dues de lleugeres. La regió variable permet que un anticòs reconegui el seu antigen corresponent.]]
 
En el LES els anticossos anti-DNA i els anticardiolipina actuen de forma independent. En l'[[artritis reumatoide]] amb esclerosis sistèmica (escleroderma) aquests anticossos poden intervenir en dues malalties al mateix temps.
Línia 11:
 
==Història==
La primera descripció d’un anticòs antifosfolípid (aPL) es remunta al 1906, quan Wasserman estava investigant en el desenvolupament de tests serològics per a la sífilis. Tot i això, fins elEl 1941 no es va detectar el veritable antigen rellevant, la cardiolipina, un fosfolípid mitocondrial que més tard esdevindria la base del test VDRL (Venereal Disease Research Laboratory) per detectar la sífilis, el qual segueix sent vigent avui en dia. Fent anàlisis de sang per diagnosticar aquesta malaltia venèria, es va trobar que molts pacients amb lupus eritematós sistèmic també donaven positiu en el test VDRL, sense cap altra evidència clínica o serològica de patir la sífilis. Més endavant es va veure que aquest anticòs també estava presentalterat en altres malalties.
 
El 1983 es va establir un radioimmunoassaig en fase sòlida per detectar i mesurar anticossos anticardiolipina (AAC o aCL), que va ampliar el coneixement sobre els antifosfolípids (aPL) i les seves associacions clíniques. Aquest assaig va resultar ser molt més sensible que el test VDRL per detectar anticardiolipina en pacients amb lupus sistèmic eritematós, i gràcies a ell es va confirmar la relació dels antifosfolípids amb casos de trombosis.<ref name="test">Shoenfeld Y, Gershwin ME, Meroni PL. Autoantibodies. 2ª ed. Itàlia: ELSEVIER; 2007. p. 741-5.</ref> <ref name="test2">Lab Test Online [Internet]. Espanya: American Association for Clinical Chemestry; 2001-10 [consulta el 17 de novembre de 2011]. Disponible a: http://www.labtestsonline.es/tests/CardiolipinAntibodies.html</ref>
 
Cap alEl 1990 dos grups independents van descobrir que en realitat l’anticardiolipina no s’uneix directament a la cardiolipina, sinó que la unió està mediada per una proteïna accessòria anomenada β2 glicoproteïna I. Això es dóna en els anticossos de pacients amb lupus eritematós o síndrome antifosfolípid (APS), però no en els casos de sífilis o altres infeccions. D’aquesta manera, en el SLE i en el APS la cardiolipina és dependent de β2 glicoproteïna I i en la sífilis i altres malalties és independent.
 
Aquesta β2-glicoproteína I que actua com a [[cofactor]] de l’AAC i s’ha identificat com una apolipoproteïna H ique es requereix per al reconeixemet dels AAC en síndromes autoimmunes. Només un subconjunt d’anticossos autoimmunes anticardiolipina s’uneixen a la Apo-H, aquests antiapolipoproteïnai estan associats amb un increment de trombosis.
 
 
Línia 46:
 
==Utilitat clínica==
Els anticossos anticardiolipina IgG i IgM i els LA (lupus anticoagulant) són els marcadors més utilitzats pel diagnòstic de la síndrome antifosfolípid.
La presència d'anticardiolipines també pots'ha produirrelacionat un positiu enamb malalties del [[teixit conjuntiu]], i malalties infeccioses com la sífilis, la [[SIDA]] i la [[febre Q]].
L'anticardiolipina és un factor de risc per l'oclusió vascular. Tot i així amb l'anticardiolipina no és possible preveure quan es repetirà una trombosi en el cas que es produeixin trombosis recurrents. Per poder diagnosticar les trombosis recurrents cal estudiar l'anticardiolipina dependent de la β2-glicoproteïna.<ref name="test" /><ref>Levine SR, Brey RL, Tilley BC, et al. Antiphospholipid antibodies and subsequent thrombo-occlusive event in patients with ischemic stroke. JAMA 2004; 291: 576-84.</ref>
Aquesta s'associa a coagulopaties degudes a causes immunològiques i a lessions en les vàlvules de la part esquerra del cor. Un estudi dut a terme en homes que pertanyien al Honolulu Heart program mostra que la anticardiolipina guarda relació amb [[infart de miocardi|l'infart de miocardi]] i també és present en [[accident vascular cerebral|l'accident vascular cerebral isquèmic]], tot i que el factor de risc més important és l'anticòs LA (lupus anticoagulant).
La presència d'anticardiolipina en les dones, pot provocar la pèrdua prematura o tardana de l'embrió durant l'embaràs. Això és degut a l'afectació de les arteries uterines que irriguen la [[placenta]], de manera que el [[fetus]] no rep els nutrients ni l'oxigen, ja que es formen coàguls enque aquestes impedintimpedeixen el pas de sang.<ref>Velayuthaprabhu, S., Archunan, G. and Balakrishnan, K. Placental Thrombosis in Experimental Anticardiolipin Antibodies-Mediated Intrauterine Fetal Death. American Journal of Reproductive Immunology 2007; 57: 270–276.</ref>
 
 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/wiki/Anticòs_anticardiolipina»