|
<center><math>\alpha = \left [ \alpha_0 \right ]^{t} _{\lambda} \cdot l </math></center>
[α]<sup>t</sup><sub>λ</sub> i [α<sub>0</sub>]<sup>t</sup><sub>λ</sub> es consideren positius quan el pla de polarització de la llum gira en el mateix sentit que les busques d'un rellotge, negatiu en el cas contrari. Segons que tinguin poder rotatori positiu o negatiu, les substàncies són anomenades ''dextrogires'' o ''levogires''.<ref>{{Ref-llibre |cognom=Fernández |nom=J |enllaçautor= |coautors=Pujal, M |títol=Iniciación a la física, |url=http://books.google.escat/books?id=Bfk4imJPqA4C&pg=PA420&dq=llei+de+biot+activitat+%C3%B2ptica&hl=es&ei=WjDnTfbyGYKp8AORxOT1Cg&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=3&ved=0CDkQ6AEwAg#v=onepage&q&f=false |editorial=Reverte |lloc=Barcelona |data=1992 |isbn=9788429142730 }}</ref>
==Història==
Formes cristal·lines del quars que són<br> la imatge especular una de l'altra
</div>
L'activitat òptica fou descoberta el 1811 pel científic francès [[Francesc Aragó]] en els cristalls de [[quars]]. El 1822, l'astrònom anglès [[John Herschel|John F.W. Herschel]] descobrí que els cristalls de quars es presenten en formes cristal·lines que són imatge especular l'una de l'altra, i no són superposables, això condueix a la desviació del pla de la llum polaritzada i diferent per a cada forma.<ref>{{Ref-llibre |cognom=Rodríguez |nom=J |enllaçautor= |coautors=Virgós, J.M |títol=Fundamentos de óptica ondulatoria |url=http://books.google.escat/books?id=C3MlCEpvxLAC&pg=PA154&dq=actividad+%C3%B3ptica&hl=es&ei=LijnTfGwJcen8QO-0NHjCg&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=5&sqi=2&ved=0CEAQ6AEwBA#v=onepage&q=actividad%20%C3%B3ptica&f=false |editorial=Universidad de Oviedo |lloc=Oviedo |data=1998 |isbn=9788483171172 }}</ref> Després es descobrí el mateix fenomen en altres cristalls que també presentaven formes especulars diferents. Per tant aquesta ''activitat òptica dels cristalls'' és un fenomen degut a la dissimetria del [[reticle cristal·lí]] i desapareix per [[fusió]], evaporació o dissolució.
El 1815 el físic francès [[Jean-Baptiste Biot]] descobrí un altre tipus d'activitat òptica, estudiant dissolucions de [[sacarosa]], [[càmfora]] i [[àcid tartàric]], que persisteix sigui quin sigui l'estat físic de la substància.<ref>{{Ref-llibre |cognom=Font |nom=J |enllaçautor= |coautors= |títol=Els Premis Nobel de l'any 2001: cicle de conferències |url=http://books.google.escat/books?id=OL2_TL-aQrkC&pg=PA55&dq=activitat+%C3%B2ptica&hl=es&ei=BynnTdjSOoOv8QOa_YyFCw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=2&ved=0CDAQ6AEwATgK#v=onepage&q=activitat%20%C3%B2ptica&f=false |editorial=Institut d'Estudis Catalans |lloc=Barcelona |data=2002 |isbn=9788472836556 }}</ref> El químic francès [[Louis Pasteur]] quan estudiava l'àcid tartàric descobrí que es presentava en dos tipus de cristalls, cristalls polièdrics que eren imatge especular l'un de l'altre i no superposables. Separà de forma molt laboriosa els dos tipus de cristalls amb un microscopi i unes pinces, i després es dissolgué en aigua. Comprovà que les dissolucions eren òpticament actives i que desviaven la llum en sentit opost però en la mateixa magnitud.<ref>{{Ref-llibre |cognom=Weininger |nom=S.J |enllaçautor= |coautors=Stermitz, F.R |títol=Química orgánica |url=http://books.google.escat/books?id=O6YvtgAtXmcC&pg=PA130&dq=activitat+%C3%B2ptica+pasteur&hl=es&ei=YSznTeTjD4aX8QPHnen4Cg&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CC8Q6AEwAA#v=onepage&q&f=false |editorial=Reverté |lloc=Barcelona |data=1988 |isbn=9788429175271 }}</ref> El 1860 deduí que, per aquestes substàncies, la causa no podia ésser altra que una dissimetria en l'estructura de la pròpia molècula i, per això, s'anomena ''activitat òptica molecular''. El 1874, [[Jacobus Henricus van 't Hoff]] i [[Joseph Achille Le Bel]], independentment, proposaren que el fenomen de l'activitat òptica podia ser explicat a partir de la disposició dels enllaços del carboni orientats segons els vèrtexs d'un [[tetraedre]] regular. Les substàncies òpticament actives existeixen en dues formes ([[enantiòmer|enantiòmers]]) de propietats físiques exactament idèntiques a tots els altres punts de vista, però que difereixen pel signe de llur activitat òptica. Giren el pla de vibració de la llum el mateix angle però en sentits oposats. Hom diu que aquestes substàncies presenten el fenomen de la [[isomeria òptica]]. L'estudi de l'activitat òptica, en posar de manifest aquesta isomeria i tot el que sobre l'estructura molecular pot deduir-se'n, ha estat una eina poderosa que ha contribuït eficaçment a l'avançament de la química.<ref name=GEC />
[[Fitxer:Faraday effect.svg|thumb|220px|Efecte Faraday]]
També el 1845 l'anglès [[Michael Faraday]] descobrí que un tros de vidre sotmès a un fort [[camp magnètic]] es convertia en òpticament actiu [[efecte Faraday]]. Posteriorment aquest efecte fou descobert en molts sòlids, líquids i gasos, essent en tots els casos l'angle de gir proporcional, no només al camí recorregut, sinó també a la intensitat del camp magnètic, com demostrà el físic francès [[Marcel Émile Verdet]].<ref>{{Ref-llibre |cognom=Catalá |nom=J |enllaçautor= |coautors= |títol=Física |url= |editorial= |lloc= |data=1979 |isbn=84-400-5184-0 }}</ref>
|
