Fortitud: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Canviant listaref per referències |
m Robot: Reemplaçament automàtic de text (-http://books.google.es/ +http://books.google.cat/) |
||
Línia 3:
Per [[Plató]] les virtuts eren específiques per a cada una de les classes que integren l'estat: Els governants regits per la [[saviesa]] o [[prudència]] (''solfa''); els guardians per la fortitud (''andreía'') i el productors per la [[temprança]] (''frónesis''). La [[justícia]] (''dikaiosine''), com a virtut màxima o perfecció, s'aconsegueix quan cadascun d'aquests segments socials es guia per la virtut que li és pròpia. Aquest esquema també es aplicable a nivell personal.
Cadascuna de les potències de l'[[ànima]] s'ha de regir per la seva virtut: la potència racional és la saviesa, la potència irascible és la fortitud i la virtut de la potència concupiscible és la temprança. La tradició cristiana va incorporar la doctrina platònica nomenant aquests conceptes com les [[virtuts cardinals]] complementant les tres [[virtuts teologals]].<ref name=plato>{{ref-llibre| títol =Estado, justicia, derechos|autor= Almoguera Carreres, Joaquín; Díaz, Elías; Colomer, José Luis |editor =Springer Science & Business|data=2002|isbn= 8420686778| url=http://books.google.
[[Aristòtil]] coincidia amb la classificació de Plató, si bé considerava que l'excés d'aplicació de les virtuts era tant perjudicial com la seva falta.<ref >{{ref-llibre| títol =Ética a Nicómaco|autor= Aristòtil |editor =Universitat de València|data=1993|isbn= 8437014026| url=http://books.google.
En la doctrina cristiana, la '''fortitud''' és la [[virtuts cardinals|virtut cardinal]] que consisteix a vèncer la [[por]] i fugir de la [[temeritat]].
| |||