Eclecticisme: diferència entre les revisions

'''Eclecticisme''' (del grec eklegein, 'escollir'), és en [[filosofia]] l'escola de pensament que es caracteritza per escollir (sense principis determinats) concepcions filosòfiques, punts de vista, idees i valoracions entre d'altres escoles, combinant-les i barrejant-les de forma sovint contraposada, encara que no arribi a formar-se un tot orgànic. L'eclecticisme es va desenvolupar a Grècia a partir del segle II a. C. com una manera de sintetitzar les grans troballes intel·lectuals de la filosofia clàssica anterior dels [[presocràtics]], [[Plató]] i [[Aristòtil]]. Per exemple, [[Antíoc d'Ascaló]] va compaginar l'[[estoicisme]] i l'[[escepticisme]], i [[Paneci de Rodes]] va basar el seu pensament en el [[platonisme]] i l'[[estoicisme]]. Els pensadors romans, que mai van desenvolupar un sistema filosòfic propi, es van inclinar per aquest tipus de pensament: [[Ciceró]], per exemple, va assimilar teories de l'estoicisme, de l'escepticisme i dels peripatètics, sense considerar la seva desunió essencial. La tendència eclèctica substituirà el [[criteri de veritat objectiva]] pel de verossimilitud i posarà l'accent en les qüestions morals, on cal trobar un consens universal.

 

 

A [[Espanya]], l'Eclecticisme es va desenvolupar durant la [[Il·lustració]] del segle XVIII com l'única escola alternativa a l'[[escolàstica]] dominant sense suscitar els recels de la Inquisició i en aquest sentit destaquen pensadors com [[Benito Jerónimo Feijoo]] o el metge i lògic valencià [[Andrés Piquer]].